L’Iran després de Khomeinī
La
revolució islàmica a l’Iran (1979)
La
guerra iranoiraquiana
La
primera guerra del Golf (1991)
La
segona guerra del Golf (2003)
A la mort de l’aiatol·là Ruholla Khomeinī (1989),
Alī Khamenei el va substituir en el càrrec de guia de la Revolució
(equivalent a cap de l’Estat d’ençà de la revolució islàmica), i Hojatoleslam Alī Akbar Haixemi Rafsandjani –president del Majlis
(Parlament)– va ser elegit president de la República.
Rafsandjani va iniciar una certa obertura a l’exterior en el camp econòmic, i
va proposar a diverses empreses estrangeres d’invertir en el país.
L’Iran va condemnar la invasió iraquiana de Kuwait i també el desplegament posterior de tropes dels EUA a l’Aràbia Saudita, però va reprendre les relacions diplomàtiques amb l’Iraq, que va renunciar a les seves pretensions territorials en territori iranià.
El 1991, durant la guerra del Golf Pèrsic, l’Iran tot i que va mantenir oficialment neutral, va proporcionar refugi a més de 100 avions de combat iraquians, però més endavant se’n va apoderar. Després del final de la guerra, l’Iran va donar suport als rebels xiïtes del sud de l’Iraq contra el govern de Bagdad.
L’any 1992, els partidaris de Rafsandjani van aconseguir la majoria parlamentària.
L’economia iraquiana no va millorar sota el govern de Rafsandjani i es van disparar el deute extern i la inflació. Al gener de 1993, Rafsandjani va confirmar la fatwa (pena de mort) que Khomeinī va dictar contra l’escriptor Salman Rusdie el 1989 pel seu llibre Els versos satànics.
Durant el decenni de 1990, diversos països van acusar el règim iranià d’afavorir el terrorisme internacional de signe fonamentalista islàmic, especialment contra Algèria i Egipte.
Al llarg de 1992, l’Iran va desplegar una gran activitat diplomàtica a les
antigues repúbliques soviètiques de l’Àsia Central, de tradició islàmica.
Al juny de 1993, Rafsandjani va ser reelegit president.
El 1995, els EUA van imposar sancions comercials a l’Iran, fet que va
empitjorar la depauperada situació econòmica del país i va fer augmentar el
descontentament de la població. Així i tot, el contraban de petroli va
contribuir decisivament a mantenir el règim.
Al mes de maig de 1997 hi va haver eleccions presidencials. El candidat considerat més reformista i liberal del règim, Mohammad Khatami va aconseguir una clara victòria sobre els altres tres contendents, d’entre els quals destaca va el president del Parlament Alī Akbar Nateq-Nuri, representant del sector conservador del règim. Khatami va obtenir més del 60 % dels vots emesos, i va rebre el suport dels grups socials més favorables a l’obertura política, econòmica i social: les dones, els joves i la classe mitjana urbana.
La pressió que els sectors conservadors exercien sobre els reformistes es va palesar en la persecució de l’alcalde de Teheran, Gholam-Hossein Karbaschi, que a l’abril de 1998 va ser acusat de malversació de fons públics. Al juliol va ser condemnat a 5 anys de presó i a 20 d’inhabilitació política, i, finalment, va ser empresonat al maig de 1999. El procés a Karbaschi va originar nombroses manifestacions d’estudiants, els quals, així, mostraven el suport als partidaris de l’obertura política, entre els quals hi havia Karbaschi.
Malgrat tot, a les eleccions municipals que van tenir lloc al febrer de
1999 els candidats reformistes es van imposar a la major part del país, fet
que va representar un clar suport a la gestió de Khatami.
Al juliol de 1999 hi va haver un seguit de protestes d’estudiants a Teheran
per demanar més llibertat i es van produir disturbis. Un dia abans que
s’acabessin. Khatami es va desvincular del moviment. Tres mesos més tard,
l’economista Manucher Mohammadi, jutjat pel Tribunal Revolucionari de Teheran
com a "capitost principal" de la revolta, va ser condemnat a 13 anys de presó.
La secta xiïta Mahdaviat (‘deixebles del Mahdí’) va dur a terme una sèrie
d’atemptats poc abans que, a finals de novembre, els serveis secrets en
desmantellessin una conspiració que pretenia assassinar Khatami i altres
dirigents polítics, entre els quals hi havia l’expresident Rafsandjani.
La línia política reformista de Khatami va rebre un gran suport popular a la primera volta de les eleccions al Majlis celebrada al febrer de 2000, en la qual els reformistes del Front de la Participació van obtenir el 56,7 % dels vots emesos (mentre que els conservadors tot just van assolir el 13,4 %). Si a l’estranger aquests resultats van ser molt ben rebuts, a l’interior del país la reacció va ser força diferent: enutjades per l’èxit dels candidats reformistes, les faccions conservadores van intentar de posposar la constitució del nou Majlis. En un discurs pronunciat davant la cambra al març de 2001, Khatami va afirmar que romania compromès amb el futur del govern democràtic, tot i que els seus intents per aplicar el seu programa de reformes es veiessin frustrats des dels sectors més conservadors, que controlaven part de les institucions més importants de l’Estat.
Als comicis presidencials del 8 de juny de 2001, Khatami va rebre el 77 % dels sufragis i va ser reelegit per a un nou mandat. Tanmateix, la seva investidura es va endarrerir per les diferències entre reformistes i conservadors. La disputa va acabar quan dos candidats de la línia dura van ser escollits per al Consell dels Guardians (òrgan que garanteix l’observança dels principis islàmics).
Malgrat que d’ençà de l’elecció de Khatami el 1997 les relacions entre l’Iran i els EUA havien conegut certs moments de millora, la tendència es va capgirar després dels atemptats de l’onze de setembre de 2001 als Estats Units.
L’Iran a l’Eix del mal
Al gener de 2002, el president nord-americà, George W. Bush, inclou l’Iran en allò que anomena "Eix del mal" (juntament amb l’Iraq i Corea del Nord) perquè considera que Teheran dóna suport a grups terroristes i desenvolupa armament atòmic. L’Iran condemna unànimement aquesta declaració.
Durant la posterior guerra a l’Iraq, iniciada al març de 2003, l’Iran es compromet a romandre neutral. Al desembre, l’Iran signa un protocol addicional al Tractat de No-Proliferació d’Armes Nuclears de 1968, i concedeix a l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) una més gran autoritat i capacitat d’accés per inspeccionar les instal·lacions nuclears iranianes. Durant el mes anterior, l’AIEA havia descobert que l’Iran havia enriquit urani i aïllat plutoni en un presumpte programa secret de fabricació d’armes nuclears.
A finals del mes de desembre de 2003, un terratrèmol afecta el sud-est del país i devasta la ciutat històrica de Barn. Hi moren com a mínim 30’000 persones i els ferits i damnificats es compten per desenes de milers. Diversos sectors de la premsa iraniana critiquen el govern perquè no té capacitat per respondre davant un desastre natural com aquest, i també pel seu fracàs per regular les edificacions (cosa que hauria pogut reduir les conseqüències del sisme)
Davant les eleccions legislatives previstes per al 20 de febrer de 2004, el Consell dels Guardians decideix d’invalidar nombroses candidatures reformistes –80 de les quals corresponen a parlamentaris de la legislatura anterior– amb l’argument que no compleixen l’article de la llei electoral segons el qual els candidats han de demostrar el seu compromís amb d’islamisme.
El 2 de febrer de 2004, el Front Islàmic Iranià de Participació, el principal grup de l’oposició a l’Iran, anuncia que no es presentarà a les eleccions legislatives perquè la majoria de les seves candidatures han estat prohibides. El màxim dirigent del Front Islàmic és Mohammad Reza Khatami, germà del president reformista iranià, Mohammad Khatami.
El 20 de febrer, els candidats conservadors propers als líders religiosos islamistes guanyen amb claredat les eleccions legislatives de l’Iran, tal com s’esperava després de l’anul·lació de més de 2’500 candidatures reformistes, la majoria vinculades al Front Islàmic de Participació. Així, els reformistes no podran repetir la majoria que havien assolit al Majlis durant la legislatura anterior i quedarà debilitada la posició del president Mohammad Khatami, un dels seus líders, el mandat del qual finalitza l’any 2005.
El 21 de setembre –tres dies després que l’AIEA hagi aprovat una resolució en què instava l’Iran a suspendre la producció d’urani enriquit– el govern iranià anuncia que s’ha començat el procés per tractar 37 tones de mineral d’urani per tal de produir urani enriquit amb destinació a obtenir energia nuclear amb finalitats civils.
El 14 de novembre, l’Iran informa l’AIEA que accepta retirar el programa d’enriquiment d’urani, tal com havia proposat la Unió Europea en el marc d’un acord de col·laboració que farà que Europa proporcioni ajut tècnic i econòmic per resoldre el dèficit energètic de l’Iran i que evitarà que l’ONU aprovi aplicar sancions a l’Iran. El 22 de novembre, l’AIEA confirma que l’Iran ha cessat d’enriquir urani.
El 15 de maig de 2005, el Majlis autoritza la represa de l’activitat nuclear amb finalitats civils.
El 18 de juny, en la primera volta del es eleccions presidencials, que tenen
una participació del 63 %, l’expresident
Alī Akbar Haixemi Rafsandjani obté el 21 % dels vots contra el 19,5 % de
l’islamista Mahmud Ahmadinejad, alcalde de Teheran. El 25 de juny, en la segona volta de les eleccions presidencials
Mahmud Ahmadinejad obté el 61 % dels vots i Rafsandjani el 35 %, amb una participació
del 59 %. El 3 d’agost, Ahmadinejad –que durant la campanya ha emès un
missatge basat en un populisme islamista– esdevé el sisè president de la
República Islàmica de l’Iran, i el primer que no és clergue.
El 8 d’agost, sense fer cas dels advertiments de la Unió Europea, les autoritats iranianes ordenen als responsables de la central nuclear d’Isfahan que trenquin els precintes de la central com a pas previ per a tornar a posar en marxa la producció d’urani enriquit. L’Organització Iraniana de l’Energia Atòmica permet que representants de l’AIEA verifiquin el procés i l’enregistrin en vídeo. L’Iran afirma que necessita l’energia nuclear per a produir electricitat, mentre que Occident tem que la pugi utilitzar amb finalitats militars contra Israel.
El 10 de gener de 2006, l’Iran retira els precintes instal·lats per l’AIEA de la central nucleal de Natanz amb l’objectiu de reprendre el programa nuclear. Els EUA i la Unió Europea critiquen aquesta mesura.
