La fi del teló d’acer
Els canvis polítics als estats de l’Europa socialista
La Guerra Freda
La construcció del comunisme a Polònia, Hongria,
Romania i Txecoslovàquia
La independència de Croàcia
La independència de Lituània
L’esfondrament del comunisme a l’URSS
Les reformes afavorides per Mikhaïl Gorbatxov i, en conjunt, la nova línia política soviètica, van obrir unes perspectives extraordinàries a l’Europa de l’Est. La garantia de no-intervenció feta per l’URSS va donar pas a un seguit de canvis que, amb una enorme celeritat, van provocar la fi del domini dels partits comunistes i l’inici de reformes que van representar un viratge complet cap a formes parlamentàries i democràtiques i cap a la introducció de sistemes de propietat individual i de relacions econòmiques de mercat.
Polònia
L’inici d’aquests canvis sense precedents -des de la fi de la Segona Guerra Mundial- es va iniciar a Polònia, on ja hi havia obert un conflicte des de feia anys. En aquest país, l’oposició al règim comunista, organitzada al voltant del sindicat Solidarnosc i del seu líder Lech Walesa, va aprofitar la nova política soviètica per forçar el govern militar de Wojciech Witold Jaruzelski a un seguit de mesures democratitzadores: llei d’Amnistia Política (1986), permís per a instal·lar empreses privades (1988), legalitzaciò del sindicat Solidarnosc (1989). Per l’abril de 1989 es van convocar eleccions lliures i el resultat va ser aclaparadorament majoritari a favor de Solidarnosc (80 % dels vots). Contactes amb els països capitalistes van indicar ràpidament el desig del nou govern d’apropar-se políticament i econòmica al model occidental.
A Hongria, una gran manifestació el maig de 1988 sol·licità la llibertat d’expressió i reformes civils, la qual cosa va provocar la substitució de János Kádár com a secretari general del partit. El nou secretari, Karoly Grosz, havia estat primer ministre des de juny de 1987; des d’aquest càrrec havia iniciat un dur programa econòmic que establí la imposició de nous imposts, la retallada de subvencions i el foment del petit sector privat. Dins d’aquest programa liberalitzador, el govern va afluixar la censura, va permetre la formació de grups polítics independents i va legalitzar el dret de vaga i manifestació. El 1989, la direcció del partit va proporcionar uns funerals d’heroi a Imre Nagy (capdavanter de la insurrecció nacional hongaresa de 1956), va suavitzar les restriccions a la immigració, va revisar la Constitució per instaurar el multipartidisme i va canviar el nom de l’Estat que es va convertir en República d’Hongria. L’octubre de 1989 es va dissoldre el PCH i es va reconstituir com a Partit Socialista Hongarès. Al març i abril de 1990 una coalició de partits de centre-dreta va obtenir una majoria parlamentària a les primeres eleccions legislatives lliures celebrades en 45 anys. Després d’un referèndum per establir eleccions presidencials directes, que va fracassar a causa de la baixa participació, l’Assemblea Nacional va elegir Arpad Göncz, dirigent de l’Aliança de Demòcrates Lliures, com a cap d’Estat, i Jószef Antall, dirigent del Fòrum Democràtic Hongarès, com a cap de govern.
Els canvis més ràpids i espectaculars van tenir lloc segurament a la República Democràtica Alemanya, on el govern comunista, encapçalat per Erich Honecker, semblava resistir-se a les reformes polítiques i econòmiques. Els primers símptomes de crisi es van produir a l’estiu de 1989, quan milers de ciutadans de la RDA es van refugiar a les ambaixades del seu país a Polònia, Hongria i Txecoslovàquia, alguns dels estats on els era permès de viatjar, tot reclamant el dret a poder sortir a la República Federal. El govern hongarès va permetre que els refugiats passessin la seva frontera amb Àustria i que trobessin refugi a la RFA. El cop va ser molt fort per al règim comunista alemany, però aquest no va voler iniciar reformes. A l’octubre, aprofitant la visita de Mikhaïl Gorbatxov al país, una altra onada de protestes es va estendre per la RDA. Una part del partit comunista es va enfrontar amb Honecker i en va forçar la destitució a l’octubre. Davant la pressió popular, el nou govern va autoritzar, el 9 de novembre de 1989, l’obertura del mur de Berlín i va anunciar la convocatòria d’eleccions lliures per al març de 1990. Aquestes eleccions van donar la victòria a les forces conservadores de Helmut Kohl, que defensaven la reunificació ràpida. La reunificació alemanya es va dur a terme el 3 d’octubre de 1990, data en què la RDA va desaparèixer com a Estat independent. Les autoritats de l’Alemanya reunificada van intentar de dur a judici Erich Honecker pel seu paper en les morts dels qui van intentar traspassar el mur de Berlín, i el van obligar a fugir a Moscou. Va tornar a Alemanya, però el 1993 les autoritats alemanyes van decidir que no el jutjarien. Honecker es va traslladar a Xile, on va viure fins que va morir.
Quan es va accelerar el ritme dels canvis polítics a l’URSS, governada per Gorbatxov, i a la RDA, Milos Jakes, successor de Gustáv Husák, es va mostrar incapaç d’aturar la demanda de reformes. Les manifestacions multitudinàries a Praga al novembre de 1989 van dur la cúpula del partit comunista a dimitir els càrrecs, mentre el govern va començar a negociar amb un grup opositor, el Fòrum Cívic, encapçalat pel dramaturg i resistent txec Václav Havel. Al desembre va arribar al poder un nou govern, amb un eslovac Marian Calfa, com a primer ministre, i Alexander Dubcek vell dirigent de la Primavera de Praga, que havia estat rehabilitat, va ser nomenat president de l’Assemblea Federal, la qual va elegir Havel president interí de Txecoslovàquia. A les primeres eleccions generals lliures celebrades al país des de 1946, el Fòrum Cívic i els seus aliats van aconseguir una àmplia majoria a les dues cambres parlamentàries. Havia triomfat la "revolució de vellut".
A la primavera de 1992, les divergències econòmiques van dur a celebrar noves negociacions entre txecs i eslovacs, de les quals va resultar la decisió de crear dues repúbliques independents: la República Txeca, integrada per Bohèmia i Moràvia, i Eslovàquia. Havel va dimitir el càrrec de president de Txecoslovàquia el juliol de 1992. L’1 de gener de 1993, Txecoslovàquia va cessar d’existir i van sorgir oficialment la República Txeca i Eslovàquia. Havel i Michael Kovac es van convertir en els respectius presidents.
El 1980, el règim de Nicolaie Ceauşescu no va donar suport a la intervenció soviètica a l’Afganistan. El 1988, el govern comunista va iniciar un programa forçat de reassentament de camperols en habitatges col·lectius que preveia la destrucció de més de 8.000 pobles, la qual cosa va fer créixer el ressentiment popular contra el dictador. La repressió brutal contra les manifestacions antigovernamentals a Timişoara van tornar l’exèrcit contra el govern. El 22 de desembre de 1989, Ceauşescu es va veure forçat a fugir de Bucarest amb la seva dona Elena; capturats i jutjats en secret, van ser afusellats el dia de Nadal. Un òrgan de govern provisional, el Consell de Salvació Nacional, dirigit per Ion Iliescu, va revocar moltes de les polítiques repressives de Ceauşescu i va empresonar alguns dirigents destacats del règim. El maig de 1990, el Front de Salvació Nacional, format majoritàriament per antics comunistes, va guanyar les eleccions multipartidistes legislatives i presidencials, i Iliescu va ser proclamat president de Romania. Al juny, milers de miners van ser emmenats a Bucarest per reprimir les manifestacions contra el govern; a l’octubre va ser introduït un programa d’austeritat econòmica i, a finals de 1991, va entrar en vigor una nova Constitució.
Bulgària
Bulgària, sota la direcció de Todor Zivkov, va ser una de les societats més tancades dels antics estats satèl·lits soviètics. El 1953, el govern havia decretat la pena de mort per a tots els qui emigressin del país il·legalment, les famílies dels quals serien internades en camps de concentració. Cap a la meitat del decenni de 1980, el govern de Zivkov va endegar una campanya per assimilar la minoria turca establerta a Bulgària: va ser prohibit de parlar turc en públic i el govern va forçar els turcs a prendre noms eslaus. El 1989 més de 300.000 turcs van traspassar la frontera cap a Turquia per escapar de la persecució. Al final de 1989, Zivkov va ser destituït del poder i expulsat del partit; el va substituir com a secretari general el ministre d’Afers Estrangers, Petar T. Mladenov. Sota la direcció de Mladenov, Bulgària va restablir els drets civils de la minoria turca i va començar a institucionalitzar un sistema multipartidista. El juny de 1990, els comunistes, rebatejats Partit Socialista Búlgar, van guanyar les primeres eleccions legislatives lliures des de la Segona Guerra Mundial; en segon lloc va quedar la coalició opositora de centre-dreta Unió de les Forces Democràtiques (UDF), que aplegava els grups dissidents durant el període comunista. Mladenov, que s’havia convertit en president a l’abril, va dimitir el càrrec al juny, i amb el suport comunista, el dirigent de l’oposició Zhelyu Zhelev, va ser escollit per succeir-lo.
Albània
L’Albània comunista (1944-1992)
Després de la mort del dictador Enver Hoxha l’abril de 1985, Ramiz Alia va assumir la direcció del Partit dels Treballadors d’Albània, i el país va secundar en certa mesura l’onada democratitzadora que va sacsejar tota l’Europa de l’Est a finals del decenni de 1980. El govern va aturar les restriccions religioses, va reprendre l’activitat comercial amb l’estranger i va ampliar els contactes amb Occident. Després de 51 anys d’interrupció, el març de 1991 es van reprendre les relacions amb els EUA. Celebrades les primeres eleccions democràtiques al Parlament d’Albània, els comunistes van establir una nova constitució provisional i van crear el càrrec de president de la República, que va recaure en Alia. El Partit dels Treballadors, que al juny va canviar el nom pel de Partit Socialista Albanès, va continuar al poder fins que va ser derrotat a les eleccions presidencials i parlamentàries de 1992. A l’abril, Alia va dimitir el càrrec i el Parlament escollí Sali Berisha primer president no comunista d’Albània d’ençà de la Segona Guerra Mundial.
Amb la mort del mariscal Tito, el 4 de maig de 1980 després d’una llarga malaltia, a Iugoslàvia acabà el govern unipersonal. D’acord amb la Constitució de 1974, s’va instaurar a l’Estat un sistema de direcció col·legiada en què el govern i els càrrecs del partit s’alternaven anualment. El gener de 1990, la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia acordà cedir el monopoli en el poder polític. Els grups nacionalistes i conservadors van rebre un gran suport a les eleccions de 1990, les primeres lliures des de la Segona Guerra Mundial. El desembre de 1990, l’antic dirigent comunista Slobodan Milosevic va accedir a la presidència de Sèrbia. El maig de 1991 va esclatar una crisi constitucional quan Sèrbia i Montenegro blocaren l’accés d’un croat a la presidència col·lectiva de Iugoslàvia. Després que els parlaments d’Eslovènia i Croàcia aprovessin sengles declaracions d’independència el 25 de juny, el govern federal ordenà a l’exèrcit, dominat per oficials serbis, que reprimís els secessionistes. A Eslovènia hi va haver una guerra de deu dies que acabà amb la derrota sèrbia. La guerra a Croàcia, que enfrontà per una banda, les tropes federals i les milícies sèrbies de Croàcia, i per l’altra les forces croates, durà set mesos, i al gener de 1992 s’va arribar a l’alto-el-foc. Croàcia havia perdut més d’un terç del seu territori nacional després que ciutats com Dubrovnik i Vukovar haguessin estat destruïdes per l’exèrcit iugoslau.
El 1997 va començar la guerra de Kosovo que va originar l’atac de l’OTAN a la República Federal de Iugoslàvia.
Per saber-ne més:
Albània. Del comunisme (1945-1991) a la democràcia
Iugoslàvia. La història
Hongria. De la independència ençà
Bulgària. De la Segona Guerra Mundial ençà
La República Democràtica Alemanya: Dels anys vuitanta a la reunificació
Polònia: l’ensorrament del comunisme i l’establiment d’un sistema democràtic
Romania. República popular i república socialista
La Romania postcomunista
Txecoslovàquia
Eslovàquia
República Txeca
