La independència de Lituània
La fi del teló d’acer. Els canvis als països de l’Europa socialista
L’esfondrament del comunisme a l’URSS
A finals del decenni de 1980, els ràpids canvis polítics d’Europa de l’Est i l’URSS, van revifar el nacionalisme lituà. Lituània va ser la primera república bàltica que va iniciar un procés encaminat a la secessió de l’URSS ja que va ser el partit comunista de Lituània el primer que es va separar del PCUS. El 4 de març de 1990, se celebraren eleccions en les quals l’independentista Moviment Lituà de Reforma (conegut com Sajudis) acaparà la majoria absoluta del Soviet Suprem de Lituània (assemblea legislativa). Vytautas Landsbergis, principal dirigent del Sajudis, va ser elegit president del Consell, i al març de 1990 proclamà la independència de Lituània, fet que no va ser acceptat per l’URSS que va sotmetre Lituània a pressions econòmiques i militars molt fortes. Mikhaïl Gorbatxov temia que l’exemple lituà s’estengués a altres repúbliques i es va esforçar a iniciar negociacions per tal d’adaptar el procés lituà a les exigències constitucionals. Però ja era massa tard per aturar l’esclat nacionalista. Després del fracassat cop d’Estat d’agost de 1991, el 6 de setembre, la Unió Soviètica va reconèixer la independència de Lituània, Estònia i Letònia; al mateix temps, l’ONU va reconèixer immediatament les tres noves repúbliques.
A l’igual que a les altres antigues repúbliques soviètiques, com Azerbaidjan i Geòrgia, els antics comunistes de Lituània van ser els qui organitzaren el nou panorama polític després de la independència. A més a més, la coalició Sajudis no va poder mantenir el seu lideratge polític. La seva popularitat davallà a causa de les diferències polítiques en el si de la coalició, una severa crisi econòmica causada per la ruptura dels llaços comercials amb les antigues repúbliques soviètiques, una privatització accelerada que desorganitzà la producció agrària, una legislació restrictiva per la qual solament es reconeixia la ciutadania lituana als qui parlessin lituà (la qual cosa impedia votar no solament a la minoria russa, sinó també a nombrosos polonesos) i un empitjorament de les relacions internacionals amb els països veïns.
Com a conseqüència, el Partit Democràtic del Treball (antic Partit Comunista de Lituània) va obtenir la majoria dels escons del Seimas al febrer de 1992, i el seu dirigent, Algirdas Brazauskas, en va ser elegit president i president interí de la República de Lituània fins que se celebressin les eleccions presidencials directes, que ell mateix guanyà al febrer de 1993. El suport popular al nou govern va minvar ben aviat, ja que Brazauskas també va fracassar en la resolució dels problemes econòmics del país. El 1993, Lituània es va convertir en el primer dels països bàltics que s’alliberà de la presència militar russa. La darrera unitat de l’exèrcit rus va abandonar Lituània el 31 d’agost d’aquell any.
