La independència de Croàcia (1991)

Croàcia dins la Iugoslàvia comunista
L’ascensió del nacionalisme croat
La lluita per la independència

Croàcia dins la Iugoslàvia comunista

En acabar la Segona Guerra Mundial (1945), el mariscal Tito crea la República Socialista Federativa de Iugoslàvia. Aquest fet intenta ser una resposta al problema nacional croat. Croàcia esdevé una república iugoslava dins una construcció estatal molt particular. La legitimitat de l’Estat es funda sobre el respecte de les nacions constitutives de la República i sobre la ideologia comunista universal, de la qual hom espera que transcendirà els nacionalismes, i fins i tot que els farà desaparèixer dins una entitat absoluta: Iugoslàvia.

El sistema es manté globalment fins a la mort del seu fundador; tanmateix, d’ençà de 1971, el desvetllament del nacionalisme croat es manifesta amb vagues d’estudiants i obrers, després que els dirigents croats s’haguessin enfrontat amb la Federació sobre la qüestió del repartiment de les divises monetàries entre les repúbliques.

Aquest moviment de vegades és anomenat la "primavera croata".

El descontentament croat creix en el decenni de 1980. L’expansió turística i industrial del país fa de Croàcia una de les repúbliques més riques de la Federació, però els croats accepten cada cop més malament la redistribució d’una part dels seus ingressos als membres més pobres de Iugoslàvia. Aquest fenomen, lligat al ressorgiment de les diferències culturals i històriques que hom observa també a Eslovènia, fa esclatar la crisi política.

Després de la mort de Tito el 1980, les tensions entre Croàcia i el govern federal dominat pels serbis s’intensifiquen. La liberalització econòmica del decenni de 1980 fa emergir una classe de dirigents locals, lligats a la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia, que són els primers a fer evolucionar les demandes d’autonomia i una voluntat d’independència completa respecte a la Federació.

L’ascensió del nacionalisme croat

Els dissidents croats, encapçalats per Franjo Tudjman, un exgeneral de l’exèrcit federal iugoslau, adquireixen una influència creixent entre la població. El 1989, Tudjman crea la Comunitat Democràtica Croata (HDZ), un partit nacionalista de dreta, després que el govern comunista afeblit hagués obert la via del multipartidisme. L’HDZ esdevé ràpidament un partit predominant i el seu dirigent es llança a la campanya electoral al maig de 1990. Les seves evocacions d’una gran Croàcia aixequen protestes entre els serbis del país, però l’HDZ aconsegueix la majoria dels escons a l’Assemblea (40 % dels vots) i Tudjman és elegit president.

D’antuvi, Tudjman intenta apaivagar els temors serbis mitjançant concessions com el nomenament d’un serbi a la vicepresidència de Croàcia. Tanmateix, ràpidament perd la confiança dels serbis per mesures com l’adopció d’una nova bandera nacional i de nous uniformes de policia que recordaven els dels ústaixes. Sota la direcció dels serbis de Krajina, l’oposició s’organitza i ben aviat és celebrat un referèndum sobre la qüestió de l’autonomia dels serbis a Croàcia. Una majoria aclaparadora hi és favorable i les províncies sèrbies de Krajina i d’Eslavònia occidental proclamen unilateralment l’autonomia i organitzen l’autodefensa d’ençà de l’estiu de 1990. Malgrat que les dues primeres regions són majoritàriament sèrbies, l’Eslavònia occidental és de poblament mixt.

La lluita per la independència

El govern de Tudjman no reconeix l’autonomia de les regions amb població sèrbia i, quan Croàcia proclama la independència nacional el 26 de juny de 1991, el govern federal iugoslau com també la minoria sèrbia (formada per prop de 600.000 habitants) s’hi oposen fermament; aquesta darrera té la determinació ferma de restar dins el si de la Federació o d’integrar-se en una gran Sèrbia. La inevitable guerra esclata i, a la fi de l’any 1991, el 28 % del territori de la República de Croàcia és en mans de les milícies sèrbies, que reben el suport de l’exèrcit federal iugoslau.

Al desembre de 1991, la Comunitat Europea (actual Unió Europea) i l’ONU ofereixen la mediació, mentre les tres repúbliques autònomes sèrbies s’uneixen al gener de 1992 per formar la República Sèrbia de Krajina (RSK), que no és reconeguda pel govern croat.

En el camp internacional, la Croàcia independent és reconeguda pel canceller alemany, Helmut Kohl (desembre de 1991), després pel Vaticà i els altres estats de la Comunitat Europea (gener de 1992). D’ençà del 2 de gener, un alto-el-foc sense condicions és signat entre l’exèrcit iugoslau i la guàrdia nacional croata; al febrer, l’ONU tramet tropes de manteniment de la pau, formades per 14.000 efectius (Forpronu) per controlar la retirada de l’exèrcit iugoslau de Croàcia i la desmilitarització dels tres enclavaments serbis.

L’exèrcit iugoslau es retira de Croàcia però deixa el material de guerra a les milícies sèrbies de Krajina, que conserven la influència sobre els territoris ocupats el 1991. Els serbis hi practiquen una terrible política de neteja ètnica, que tracta d’eliminar per tots els mitjans les poblacions no sèrbies de les zones que controlen, i constrenyen a l’exili els 300.000 croats de l’Eslavònia oriental. A la primavera de 1992, la guerra es desplaça a Bòsnia-Herzegovina.

En la mateixa època, el govern de Tudjman s’endureix, i emmordaça la premsa i qualsevol oposició al règim. Les eleccions a l Cambra des diputats, a l’agost de 1992, posen en aplicació les clàusules de la nova Constitució adoptada el 1990 i donen la majoria dels escons a l’HDZ. L’elecció presidencial organitzada paral·lelament confirma Tudjman en el càrrec. Les eleccions a la Cambra dels districtes, celebrades al febrer de 1993, també les guanya el partit presidencial.

El 1992, Croàcia comença a donar suport als croats de Bòsnia-Herzegovina, que s’han emparat de la tercera part del territori bosnià i hi han creat un Estat croat, l’Unió d’Herceg-Bosna, que desitgen integrar a Croàcia. Aleshores, la Comunitat Europea amenaça Croàcia de sancionar-la si no cessa de donar suport als patriotes croats de Bòsnia-Herzegovina, sense gaires efectes.

Al gener de 1993, un primer pla de solució del conflicte de Bòsnia és proposat pel britànic lord David Owen, en nom de la Comunitat Europea, i per Cyrus Vance, en nom de l’ONU. Els serbis de Bòsnia el refusen. Al mateix temps, una nova ofensiva és llançada pels croats a Krajina, malgrat la presència sobre el terreny de la Forpronu, impotent. La República Federal de Iugoslàvia (Sèrbia i Montenegro), constituïda a l’abril de 1992, amenaça d’intervenir-hi. Prossegueixen combats esporàdics durant tot l’any 1993 i, a l’octubre, el mandat de la Forpronu és renovat pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Tanmateix, les negociacions bilaterals continuen i és signat un acord bilateral entre Croàcia i la República Federal de Iugoslàvia el 19 de gener de 1994, que preveu el restabliment de les vies de comunicació i de transport entre tots dos estats.

Tanmateix, els serbis de Croàcia continuen controlant prop del 30 % del territori nacional croat i el president serbi, Slobodan Milosevic, refusa d’incloure en l’acord una clàusula de reconeixement mutu que ajudaria Croàcia en els seus esforços de reintegració de les repúbliques autònomes sèrbies. Les perspectives d’una solució pacífica són compromeses per l’elecció a la presidència de Krajina, més tard durant el mes de gener, de Milan Martic, un seguidor de Milosevic, oposat a la reintegració dins Croàcia.

Al març de 1994, el govern bosnià, els croats de Bòsnia i Croàcia signen un acord que preveu la creació d’una nova federació croatomusulmana, amb la possibilitat de formar una confederació a llarg termini amb Croàcia. L’statu quo entre els croats i els serbis de Croàcia es manté durant tot l’any, a causa de la interposició de les tropes de la Forpronu entre les forces croates i les regions sota control serbi.

El pla de pau Z-4 presentat per la Unió Europea, els Estats Units i Rússia al novembre del mateix any proposa la cessió al govern croat de la meitat del territori controlat pels rebels serbis a Croàcia. En contrapartida, els serbis es podrien beneficiar d’una ampla autonomia regional en els territoris que conservarien. El pla es rebutjat per les dues parts. Tanmateix, les negociacions continuen i, al desembre, és conclòs un acord entre el govern croat i els dirigents serbis de Croàcia, dirigit a normalitzar la situació en un país greument desorganitzat per quatre anys de guerra, especialment amb la reobertura de carreteres importants a través dels enclavaments.

La pau sempre fràgil és novament amenaçada al gener de 1995, quan el president Tudjman anuncia que el mandat de la Forpronu al seu país ha de finalitzar el 31 de març i que les tropes de l’ONU hauran d’abandonar Croàcia com a molt tard al mes de juny. El govern croat, sota la pressió de vora 300.000 croats expulsats dels enclavaments serbis, tem que la presència de la Forpronu consolidi la influència dels serbis sobre la Krajina i l’Eslavònia. Al març, Tudjman accepta finalment el manteniment d’una força limitada de l’ONU a Croàcia per un mandat renovable de sis mesos.

No obstant això, a l’inici del mes de maig de 1995, les forces croates travessen les línies de l’ONU i ataquen l’enclavament serbi a Eslavònia occidental. Els serbis repliquen ben aviat bombardejant Zagreb, però finalment són constrets a cedir el terreny a l’exèrcit croat. El territori reconquerit és petit (al voltant de 500 Km2 sobre el 16.500 Km2 controlats pels serbis), però aquesta ofensiva és la més important de les tropes croates després de 1991. Ultra això, l’ofensiva permet a Croàcia de prendre el control de l’autopista E-70 que uneix Zagreb amb Belgrad. La resposta ve de les forces sèrbies de Bòsnia, que ataquen i prenen les "zones musulmanes protegides" per l’ONU, de Srebenica i de Zepa, on es lliuren a nombroses matances de civils. L’ofensiva és tot seguit dirigida contra l’enclavament protegit de Bihač, al nord-oest de Bòsnia-Herzegovina. Els serbis de Krajina s’uneixen a l’atac mentre Croàcia, en el marc del seu acord amb el govern bosnià, amenaça d’unir-se al conflicte per protegir els bosnians. Al mes d’agost, l’exèrcit croat llança una ofensiva general contra la part occidental de Krajina que aboca a la presa de Knin, la capital. Un alto-el-foc conclòs el 7 d’agost sota els auspicis de la Forpronu posa fi provisionalment als combats en aquest territori, però les poblacions sèrbies fugen en massa de la regió reconquerida pels croats.

En virtut dels acords de Dayton de novembre de 1995, que posen fi al conflicte de l’antiga Iugoslàvia, l’Eslavònia oriental és restituïda a Croàcia, cosa que permet que Croàcia retrobi les fronteres originals de gener de 1998. El 1996, Croàcia signa un acord de reconeixement mutu amb la República Federal de Iugoslàvia (agost) i és admesa al Consell d’Europa (novembre). Aquesta admissió és controvertida a causa de la situació dels drets humans i de la legislació de premsa en vigor al país. Croàcia s’apropa a la Unió Europea i a l’OTAN i, malgrat un context regional afectat per l’extensió del conflicte de Kosovo (juny de 1998-juny de 1999) i la intervenció de l’OTAN a Iugoslàvia (març de 1999), que d’altra banda aprova, el paisatge polític i econòmic resta relativament estable. En les eleccions legislatives de gener de 2000, la coalició d’oposició formada pel Partit Socialliberal (HSLS) i el Partit Socialdemòcrata (SPD), avança amplament la Comunitat Democràtica Croata (HDZ), al poder des de 1991, i porta al cap del govern el socialdemòcrata Ivica Racan. Elegit president al febrer, Stipe Mesic, del Partit Popular Croat, succeeix Franjo Tudjman, traspassat al desembre de 1999. L’arribada a la direcció de l’Estat del darrer president de l’antiga Iugoslàvia permet esperar aleshores una democratització del règim i una obertura vers la Unió Europea.

Per saber-ne més:

HDZ Online
War against Croatia (1991 - 1995)
News from Croatia