L’esfondrament del comunisme a l’URSS
La fi del teló d’acer. Els canvis als països de l’Europa socialista
La independència de Lituània
Mikhaïl Gorbatxov tenia tot just 54 anys quan va succeir en la direcció del PCUS a tres homes d’edat: Leonid Ílitx Brejnev (1964-1982), Iuri Andropov (1982-1984) i Konstantin Txernenko (1984-1985). Immediatament va emprendre una política de reformes a la Unió Soviètica que, d’entrada, no semblava pas innovadora, atès que, des de l’època de Khruitxtxov, altres dirigents havien manifestat propòsits semblants. Però va entrar en un procés de canvis radicals que en pocs anys van emmenar a la desaparició del comunisme soviètic a l’Europa de l’Est i a l’URSS.
Un país en crisi
El 1985, l’URSS encara semblava una superpotència. Però tan bon punt va accedir al poder, Gorbatxov va denunciar el cost fora mesura d’aquesta posició. Per mantenir la pressió sobre el bloc de l’Est i garantir la influència sobre el Tercer Món, l’URSS havia de mantenir un exèrcit de 4 milions d’homes, 600.000 dels quals estaven destacats fora del territori de l’Estat: la cursa d’armaments, l’ajut econòmic i militar als "països germans" (Cuba, el Vietnam) i la intervenció a l’Àfrica ja absorbien prop del 20 % del PNB anual i deterioraven les relacions amb els EUA i la Xina. De fet, l’URSS es mostrava incapaç de respondre al desafiament que representava el projecte nord-americà de la iniciativa de defensa estratègica (conegut com la "guerra de les galàxies"). La poca competitivitat, l’endarreriment tecnològic, el malbaratament i la corrupció havien provocat una forta davallada de la producció i paralitzaven els índexs de creixement. El país havia d’importar cereals i béns de consum per posar fre a la gran carestia general. La "pàtria dels treballadors" mancava de llibertat, dominada per una nova "burgesia", la nomenklatura. L’immobilisme es veia afavorit per la gerontocràcia i el nepotisme, que reforçaven el caire conservador de les estructures en vigor: exèrcit, partit, KGB, etc. Mikhaïl Gorbatxov, doncs, va proposar una reforma de la mentalitat i de les estructures administratives: els mots d’ordre que s’imposaven eren perestroika (reestructuració), glasnost (transparència) i democratisatsia (democratització).
La perestroika
Les consignes preferents eren de redreçar l’economia i intensificar el creixement. Gorbatxov va combatre l’alcoholisme, encoratjà l’autogestió en les empreses estatals i va autoritzar les cooperatives i les activitats privades en els oficis, el comerç i l’agricultura. Per aconseguir-ho va tenir el suport dels dissidents, que va amnistiar i va rehabilitar també les víctimes del règim de Stalin. El 26 de març de 1989, les primeres eleccions relativament lliures des de 1917 van permetre que entressin al parlament diputats reformistes molt crítics amb el partit comunista. Gorbatxov, amb l’ajut del seu ministre d’Afers Estrangers, Eduard Shevardnadze, va cercar suport a l’exterior i justificà la seva política d’obertura com una manera de posar fi a la cursa d’armaments. Multiplicà els viatges a l’estranger, va acceptar el diàleg amb el papa Joan Pau II i va posar també punt final a la presència soviètica a l’Afganistan.
Cau el teló d’acer
Molt popular a l’estranger, Gorbatxov es trobava cada vegada amb més entrebancs dins el seu mateix país, on la perestroika s’havia transformat en una revolució procedent de la base. Les reformes econòmiques havien fracassat, la producció estava desorganitzada i les condicions de vida s’havien degradat; el juliol de 1989, les vagues dels miners d’Ucraïna i Sibèria van deixar ben clara la dimensió del descontentament. La glasnost desmitificà tot el sistema i l’opinió es va dividir entre l’oposició conservadora i els partidaris de reformes radicals. El PCUS va perdre el seu paper directiu el 1990; Gorbatxov, elegit president de l’URSS va haver de plantar cara al desvetllament dels nacionalismes, que va començar als països bàltics i es va anar manifestant posteriorment per mitjà de sagnants enfrontaments interètnics (com ara el de l’Alt Karabakh entre armenis, cristians, i àzeris, musulmans), atiats per la renaixença de l’islam a les repúbliques del Caucas i de l’Àsia central.
Durant els primers mesos de 1991, Mikhaïl Gorbatxov va intentar de controlar un evident procés de desintegrament territorial, polític i econòmic de l’URSS. Alhora va fer una crida desesperada a Occident per tal que aquest ajudés econòmicament l’URSS, que es trobava a punt de fer fallida. Pel juny, les eleccions convocades a les diverses repúbliques van donar la presidència de Rússia a Borís Ieltsin, membre destacat del PCUS fins a 1990. Aquest, enfrontat des de feia temps amb Gorbatxov, va expressar la intenció d’accelerar el procés cap a l’economia de mercat a l’URSS.
En aquests mesos els problemes nacionalistes també es van presentar amb una virulència extraordinària; de fet, al final de juliol Rússia ja va reconèixer Lituània com a Estat sobirà. Per tal de donar sortida a aquesta situació, Gorbatxov intentà fer signar un nou tractat de la unió que substituís l’antiga estructura federativa de l’URSS i donés resposta a les demandes de sobirania de les diverses repúbliques. Però era massa tard; el 19 d’agost hi va haver un cop d’estat militar a Moscou. Gorbatxov, de vacances, va ser segrestat pels colpistes i durant un moment va semblar possible que triomfarien. Però la resistència de la població i l’actitud ferma de Ieltsin i del parlament rus van frustrar el cop. A partir d’aquell moment tot va canviar.
En pocs mesos, i en un procés dirigit fonamentalment per Ieltsin, es va suprimir el comunisme, es va dissoldre el PCUS i en van ser confiscats els béns. A més, Ucraïna, Bielorússia, l’Uzbekistan, Geòrgia i, evidentment, Estònia, Letònia i Lituània, es van declarar independents. Pel setembre l’URSS va reconèixer la independència de les repúbliques bàltiques i el 8 de desembre va deixar d’existir la Unió Soviètica i les seves quinze repúbliques es van transformar en Estats independents. Gorbatxov, un president sense Estat, encara va intentar salvar alguna cosa del desastre i abans de dimitir el càrrec, el 24 de desembre, va negociar la formació de la Comunitat d’Estats Independents (CEI), que aplegava onze antigues repúbliques, bé que amb poques atribucions i una dubtosa pervivència.
