Albània sota el règim comunista (1944-1992)

L’estalinisme
La Unió Soviètica l’endemà de la Segona Guerra Mundial
La construcció del comunisme a Bulgària, Polònia, Hongria, Romania i Txecoslovàquia

La independència d’Albània (1912)

El desembre de 1912, la conferència de Londres va reconèixer la independència d’Albània, proclamada després de diverses revoltes dels patriotes albanesos, dirigits per Ismaïl Qemal, contra els turcs. Tanmateix, la frontera definida el 1913 per una comissió nomenada per les grans potències va llevar a Albània més de la meitat del seu territori, entre el qual hi havia Kosovo-Metohija, això és el 40 % de la seva població. De fet, avui, diversos centenars de milers d’albanesos viuen a Grècia, 500.000 a Macedònia i prop d’1,5 milions a Sèrbia i a Montenegro. Les grans potències van escollir el príncep alemany Guillem de Wied com a rei d’Albània. Aquest va arribar al març de 1914 però, a causa d’una oposició local i de la declaració de la Primera Guerra mundial, va haver de fugir del país sis mesos més tard. Durant la guerra, Albània va esdevenir un camp de batalla per a les grans potències. Tot i això, la conferència de pau de París de 1919 va rebutjar les pretensions territorials de Grècia, de Sèrbia, de Montenegro i d’Itàlia, i Albània va escapar del desmantellament. Durant els quatre anys que van seguir, Albània va ser esquinçada per la lluita acarnissada de les faccions polítiques per assolir el poder.

El 1925, Ahmed Zogu va esdevenir president. Després, de 1928 a 1939, va prendre el títol de Zogu I, rei dels albanesos. El nou monarca va introduir reformes culturals i econòmiques i es va aliar políticament i militar amb la Itàlia feixista. Però el 7 d’abril de 1939, les tropes de Mussolini van ocupar el país, i Víctor Manuel III d’Itàlia va ser proclamat tot seguit rei d’Albània.

La Segona Guerra mundial

Durant la Segona Guerra mundial, la resistència armada dels grups nacionalistes contra els italians va començar poc després de la invasió. L’any 1941 es va fundar el partit comunista albanès i Enver Hoxha, un jove ensenyant format a França, en va ser elegit secretari general. Els comunistes van llançar el seu moviment de resistència contra els invasors amb la creació del Front d’Alliberament Nacional al setembre de 1942 i l’organització de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional al juliol de 1943. Van eliminar la resistència dels nacionalistes agrupats en el Front Nacional. El comandament dels Aliats a Itàlia els va fornir una assistència material. A l’octubre de 1944, els comunistes van formar un govern provisional que va presidir Hoxha. Un més després, es van emparar de tot el país.

La República popular

L’11 de gener de 1946, una Assemblea constituent va proclamar la República popular d’Albània. Al març, va ser promulgada una nova constitució i es va formar un nou govern en el qual Hoxha va assumir el càrrec de primer ministre. Les purgues van eliminar l’oposició, les indústries i les fàbriques van ser nacionalitzades i es va introduir una reforma agrària radical. De 1944 a 1948, la política estrangera albanesa va estar marcada per unes relacions fluïdes amb Grècia i Occident i al mateix temps per una estreta aliança amb la Iugoslàvia de Tito. Fins i tot s’havia projectat d’integrar Albània dins Iugoslàvia. Tanmateix, després del trencament de les relacions entre Iugoslàvia i la Unió Soviètica el 1948, Albània es va alinear amb l’URSS. El 1949, Albània va ser admesa al COMECON (Consell d’Assistència Econòmica Mútua) i, el 1955, va esdevenir membre del Pacte de Varsòvia. El 1954, Hoxha va cedir el càrrec de primer ministre al seu adjunt, Mehmet Shehu, però va continuar dirigint el país. Les relacions d’Albània amb el bloc soviètic van començar a deteriorar-se a partir de la segona meitat del decenni de 1950. Hoxa va renegar de la política de desestalinització, de coexistència pacífica amb els països capitalistes i d’apropament amb Iugoslàvia.

L’aliança amb la Xina

Cap a finals de 1960, Albània i la Xina maoista tenien el mateix punt de vista i el govern albanès s’acostava al de Pequín. Al desembre de 1961, la Unió Soviètica va trencar tota relació diplomàtica amb Albània, després d’haver cessat tot el suport que li prestava. Tot seguit, la Xina va enviar a Albània experts encarregats de reemplaçar els consellers soviètics retirats del país i va atorgar crèdits a interessos tous. Així, la petita Albània va poder plantar cara a la potent Unió Soviètica.

L’aïllament

La reorientació de la política estrangera xinesa a l’inici del decenni de 1970 i l’acostament sinoamericà que se’n va seguir són a l’origen del refredament de les relacions entre Albània i la Xina. Albània va normalitzar les relacions amb Iugoslàvia i després va condemnar públicament diverses vegades la política estrangera de la Xina. Al juliol de 1978, Pequín va cessar de sostenir el seu antic aliat. Aleshores, el règim d’Hoxha, que pretenia una estratègia de desenvolupament econòmic i polític independent, es va tancar al món. Tanmateix, la fi del decenni de 1970 i l’inici del de 1980 veu una millora de les relacions d’Albània amb els seus veïns europeus. No obstant això, la qüestió de la minoria ètnica grega a Albània (entre 60.000 i 300.000 persones segons les estimacions) es va mantenir sensible. I les relacions amb Iugoslàvia van esdevenir tenses després dels maltractaments que els serbis van infligir als albanesos de Kosovo. El desembre de 1981, el govern va anunciar el suïcidi del primer ministre Shehu, que més tard va ser acusat d’ésser un agent estranger. Al gener de 1982, Adil Çarçani va ser nomenat primer ministre i Ramiz Alia va accedir a la presidència el novembre.

Vers la democràcia

Després de la mort d’Hoxha, a l’abril de 1985, Ramiz Alia va accedir a la direcció del partit comunista. El règim albanès, pres dins l’onada de democratització que es va desbordar sobre l’Europa oriental a la fi del decenni de 1980, aleshores va aixecar les restriccions religioses i va autoritzar els viatges a l’estranger, va legalitzar els partits polítics de l’oposició i va eixamplar les relacions amb l’Occident. Les relacions diplomàtiques amb els Estats Units es van reprendre al març de 1991 després d’un trencament de cinquanta-un anys. Després d’haver guanyat les primeres eleccions parlamentàries lliures pluralistes d’Albània, els comunistes van promulgar una nova llei interina que creava el càrrec de president de la República, llei de la qual es va beneficiar Alia, elegit per l’Assemblea popular. El partit comunista, que va canvia de nom al juny va ser rebatejat partit socialista albanès i es va aferrar al poder durant tot l’any 1991 però va ser derrotat a les eleccions parlamentàries de març de 1992. Alia va presentar la dimissió del càrrec a l’abril i Sali Berisha va esdevenir el primer president albanès no comunista després de la Segona Guerra mundial. Es va formar un govern de coalició, presidit per Aleksander Meksi. Al juliol de 1992, el partit comunista albanès va ser il·legalitzat. L’any següent, Ramiz Alia i també d’altres responsables comunistes van ser acusats d’apropiació i de desviació de fons de l’Estat, jutjats i condemnats a penes de presó.