El règim de Corea del Nord sota Kim Jong Il (1994-2006)
El
règim de Corea del Nord sota Kim Il-sung (1948-1994)
La
guerra de Corea (1950-1953)
El 1992, Corea del Nord va signar un acord amb l’Agència Internacional de
l’Energia Atòmica (AIEA) que autoritzava la inspecció de les seves
instal·lacions nuclears. Tanmateix, atès que probablement posseïa l’arma
nuclear, Corea del Nord va refusar la visita dels inspectors de l’AIEA a les
instal·lacions sospitoses i va amenaçar de retirar-se del tractat de
no-proliferació nuclear que va ratificar el 1985. Aquest afer, encara més que
el problema de la reunificació va enverinar les relacions amb els Estats
Units.
|
Kim Jong Il és fill del mariscal Kim Il-sung i de la segona esposa
d'aquest, Kim Chong-suk, la qual va morir el 1949. Va néixer a Manxúria al
febrer de 1942 on va romandre durant la guerra de Corea. El
jove Kim va estudiar després en una escola d’aviació a la RDA i tot seguit a
la universitat Kim il Sung de Pyongyang. Al decenni de 1960 va entrar al
Partit del Treball de Corea (PTC) i va esdevenir el secretari personal del seu
pare. El 1967, Kim Jong Il va ajudar el seu pare a organitzar una purga del partit, i, el 1973, va esdevenir secretari del partit encarregat de la propaganda i de l’organització en el lloc del seu oncle. A partit d’aquesta data, es va establir un culte menor de la personalitat a l’entorn del fill. Inicialment, la tria del mariscal Kim Il-sung havia estat el seu germà gran Kim Yong-ju, però la incapacitat i el rebuig d’aquest darrer d’assumir certes decisions polítiques el van fer desaparèixer d’escena el 1975. Aquest mateix any, el dia de naixement de Kim Jong Il va ser declarat festa nacional. El 1977, la premsa nord-coreana el presentava com "l’estel i el guia de la indentitat nacional". Arran del congrés del PTC, el 1980, Kim va ser designat oficialment com el successor del mariscal Kim Il-sung. Va organitzar grans purgues en els anys 1976-1977 que van fer desaparèixer diverses personalitats de l’Estat nord-coreà. Al setembre de 1977 va patir un atemptat i va ser ferit de gravetat. Kim Jong-Il va ocupar totes les funcions de son pare cinc dies després de la mort d’aquest darrer, el 8 de juliol de 1994, tot establint de fet una dinastia comunista hereditària. Tanmateix, no va ser designat oficialment com a secretari general del Partit dels Treballadors fins a l’octubre de 1997. |
La mort del "gran líder" Kim Il-sung, el juliol de 1994, no va sacsejar el règim estalinista nord-coreà. El va succeir el seu fill, Kim Jong Il, el qual es va haver d’esperar al 1997 per ésser nomenat oficialment en el càrrec de secretari general del Partit dels Treballadors.
Els acords signats a Ginebra el 1994 van evitar la crisi nuclear amb els Estats Units, però Corea del Nord va conèixer dificultats econòmiques molt importants, després de 1995, data en què, arran de fortes inundacions, P’yongyang va admetre la gravetat de la situació i va sol·licitar ajut internacional.
La caiguda de la producció agrícola, que va baixar a 2,5 milions de tones, quan hi havia una demanda anual de cereals de 4,5 milions, va comportar la fam. Aquesta situació desastrosa –agreujada per la disminució de l’ajuda de la Xina, que a partir d’aleshores va privilegiar els intercanvis econòmics amb Corea del Sud– es va afegir a la defecció d’alguns quadres del règim: al febrer de 1997, Hwang Chang-yop, un dels teòrics del "Domini del destí", es va passar a Corea del Sud.
Per tal de sortir de la crisi alimentària, Kim Jong Il va intentar trencar l’aïllament del país i obtenir ajut exterior. Així, va normalitzar les relacions amb els EUA i va proposar la transformació de la convenció d’armistici de 1953 en un tractat de pau. A l’abril de 1998 es van reunir a Pequín –per primera vegada des de juliol de 1994– delegacions governamentals de les dues Corees. No obstant això, malgrat l’arribada al poder, al setembre de 1998, del nou president sud-coreà Kim Dae-jung, considerat més conciliador, les relacions polítiques van continuar essent irregulars. Poc després, Corea del Nord va decidir de suspendre el diàleg intercoreà i es va lliurar a activitats d’espionatge a Corea del Sud. La situació interior a Corea del Nord estava marcada per una penúria alimentària dramàtica que hauria ocasionat diversos centenars de milers de víctimes i que va comportar la fugida de milers de persones vers la Xina.
La crisi nuclear
A l’agost de 1998, Corea del Nord llança un míssil que sobrevola el Japó abans de caure al Pacífic. Tanmateix, les relacions amb els EUA entren en una fase de distensió, perquè Corea del Nord autoritza els representants americans a visitar una instal·lació nuclear sospitosa. Després l’acord de Berlín del 13 de setembre de 1999, en contrapartida d’un alleugeriment de les sancions comercials que colpegen el país, el règim es compromet a congelar els assaigs de míssils de llarg abast. Després d’un revifament de la tensió amb Corea del Sud al juny de 1999 arran d’una "batalla naval" al mar Groc en el curs de la qual un vaixell nord-coreà és enfonsat per la marina sud-coreana, les relacions intercoreanes milloren després de la reunió a P’yongyang el 14 juny de 2000 entre Kim Jong Il i el president sud-coreà Kim Dae-Jung. Aquest darrer, va ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau en reconeixement dels seus esforços per assolir la reconciliació amb Corea del Nord.
Poc després, les dues Corees signen un acord que permet el retrobament d’una centena de famílies de tots dos Estats, al voltant del 15 d’agost. En el camp regional, el 27 de juliol, el ministre d’afers estrangers de Corea del Nord, Paek Nam-sum, participa per primer cop en el fòrum de l’Associació dels Estats del Sud-Est Asiàtic a Bangkok, on es reuneix amb el seu homòleg sud-coreà i també amb la secretària d’estat dels EUA Madeleine Albright. El 15 d’agost, les dues Corees tornen a obrir les oficines d’unió a Panmunjon a la zona desmilitzaritzada i projecten de connectar les seves xarxes ferroviàries.
Aquesta voluntat d’obertura s’explica en part per la situació econòmica catastròfica, que condueix els dirigents nord-coreans a esperar una arribada massiva d’inversions sud-coreanes i ajut alimentari. Però l’arribada a la Casa Blanca de George W. Bush al gener de de 2001 marca un enduriment de la política nord-americana envers Corea del Nord. Al setembre de 2001, el president xinès, Jiang Zemin, efectua una visita a P’yongyang.
El 17 d’octubre de 2002 els EUA acusen Corea del Nord de disposar de bombes nuclears i revelen que membres del govern nord-coreà havien reconegut a una delegació nord-americana que el seu país tenia capacitat per fabricar armament nuclear. Si fos cert, aquest fet representaria una violació dels acords signats a Ginebra el 1994 amb els EUA, el Japó i Corea del Sud.
El 29 de novembre de 2002, l’AIEA insta Corea del Nord a abandonar el programa nuclear i a acceptar una inspecció de les seves instal·lacions.
El 12 de desembre de 2002, Corea del Nord anuncia que reobrirà les seves instal·lacions nuclears per tal de cobrir les necessitats energètiques per a l’hivern, després que al mes anterior els EUA hagin suspès la tramesa de mig milió de tones de petroli com a mesura de pressió perquè Corea del Nord aturis el programa de desenvolupament de míssils atòmics.
El 25 de desembre de 2002, Corea del Nord reactiva el seu programa nuclear i comença el procés de càrrega d’urani a la central nuclear de Yongbyon. L’AIEA critica la mesura perquè considera irrellevant l’aportació energètica que pugui fer la central i perquè viola els acords signats el 1994 amb els Estats Units per a tancar les central nuclears nord-coreanes en canvi de petroli. Els EUA han interromput l’any 2002 aquests ajuts després d’incloure el règim de P’yongyang en l’anomenat Eix del Mal al costat de l’Iran i l’Iraq. La mateixa setmana, Corea del Nord ordena l’expulsió dels inspectors nuclears internacionals
El 28 de desembre de 2002, l’exèrcit nord-coreà desplega metralladores a la zona desmilitaritzada, fet que viola l’armistici que va posar fi a la guerra de Corea el 1953. Mentrestant, Corea del Sud augmenta els contactes internacionals amb la Xina, Rússia i els EUA per tal d’aturar la reactivació de la central nuclear de Yongbon i evitar l’expulsió dels inspectors de l’AIEA
L’1 de gener de 2003, Corea del Nord anuncia que no complirà el Tractat de No-Proliferació Nuclear signat el 1985 per culpa de l’actitud dels EUA. El dia 10, el govern nord-coreà difon una nota en què anuncia l’abandonament immediat del Tractat de No-Proliferació Nuclear. Tot i això, el règim de P’yongyang assegura que no té intenció de fabricar armes atòmiques, i que faria marxa enrere en la seva decisió si els EUA posessin fi a la seva política d’aïllament i reprenguessin el subministrament de petroli a Corea del Nord. L’endemà, prop d’un milió de persones donen suport a la posició del govern nord-coreà en una manifestació multitudinària a P’yongyang. Al mateix temps, l’ambaixador nord-coreà a Pequín, Choe Jin Su, afirma que si els EUA no fan res per resoldre la confrontació actual, Corea del Nord es veurà obligada a reprendre les proves amb utilització de míssils balístics.
El 12 de febrer de 2003, l’AIEA denuncia Corea del Nord davant el Consell de Seguretat de l’ONU per incompliment dels compromisos internacionals sobre el seu programa atòmic.
El 24 d’abril de 2003, Corea del Nord trenca les negociacions sobre desnuclearització que mantenia a Pequin amb representants del govern dels EUA. Segons el govern nord-americà, Corea del Nord ha assegurat que disposa d’armament nuclear i ha amenaçat que durà a terme un assaig nuclear si els EUA no renuncien a la seva política d’hostilitat.
El 17 de juliol de 2003 es revifa la tensió a la península coreana arran d’un intercanvi de trets entre soldats de Corea del Nord i de Corea del Sud a la zona desmilitaritzada entre tots dos Estats
El 4 d’agost de 2003, l’agència oficial de notícies de Corea del Nord, KCNA, anuncia la reelecció de Kim Jong Il com a president del país, el qual ha aconseguit el 100 % dels vots en unes eleccions amb una participació del 99,9 %.
El 9 de setembre de 2004 es detecta una explosió al nord de Corea del Nord, que genera un núvol en forma de bolet semblant al de les explosions atòmiques, fet que causa alarma als països de la zona i, especialment, a Corea del Sud. El 13 del mateix mes, el govern nord-coreà declara que aquesta explosió s’ha degut a la voladura d’una muntanya per tal de construir-hi una central hidroelèctrica, i nega que l’explosió es degui a cap assaig nuclear o a l’explosió d’un arsenal.
El 10 de febrer de 2005, Corea del Nord anuncia que abandona les converses multilaterals sobre el seu programa nuclear. Justificar aquesta decisió per l’hostilitat dels EUA al règim de P’yongyang i amenaça amb ampliar la seva capacitat d’armament nuclear. En aquestes converses hi participaven, a més de Corea del Nord i els EUA, la Xina, Rússia, el Japó i Corea del Sud.
L’1 de maig de 2005 Corea del Nord assaja amb èxit el llançament d’un míssil de curt abast al mar del Japó. El míssil, que no portava càrrega nuclear, hauria estat llançat des de la localitat de Hamhung, a l’est de Corea, i hauria fet un recorregut de centenars de quilòmetres abans de caure al mar.
El 19 de setembre de 2005, Corea del Nord es compromet a aturar el seu programa d’armament atòmic i a tornar al tractat de No-Proliferació Nuclear de l’AIEA. A canvi, la Xina, el Japó, els EUA, Corea del Sud i Rússia, hauran de col·laborar en el subministrament de petroli i energia a Corea del Nord.
Per saber-ne més:
República de Corea
República Democràtica Popular de Corea
Corea del Nord i els Estats Units (per Antoni Segura)
