La revolta de Chiapas (1994)
Al gener de 1994 l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZAN) va encapçalar una rebel·lió a l’empobrit estat mexicà de Chiapas. Aquell alçament va acaparar les portades dels diaris de gairebé tot el món. La guerrilla s’havia proposat de combatre l’explotació indígena, vigent des de l’arribada dels espanyols a Mèxic a principis del segle XVI.
Amb la independència de Mèxic en 1821, els successius governs mexicans no van reconèixer l’existència dels indígenes; simplement els van considerar mexicans. Les polítiques governamentals de principis del segle XX van imposar a la societat de Chiapas canvis que resultarien desfavorables als indígenes. Les terres que antigament havien pertangut a un propietari col·lectiu -la comunitat indígena- es van vendre a particulars. Privats dels seus mitjans de subsistència, nombrosos camperols es van convertir en peons dels nous latifundis o van passar al servei de grans empreses estrangeres, dedicades a l’explotació de les riqueses agrícoles, fonamentalment canya de sucre, cacau i cafè.
El triomf de la Revolució Mexicana al decenni de 1920 va representar un tímid avanç en els drets dels indígenes. El Partit Revolucionari Institucional (PRI) es va assentar al poder i va governar ininterrompudament fins a l’any 2000, gràcies a fraus sistemàtics i, en part, a la implantació de reformes agràries. Sota la presidència de Lázaro Cárdenas (1934-40) es van repartir entre els camperols els anomenats emprius, lots de terra que es podien explotar en qualitat d’usdefruit, no de propietat absoluta. Això va reduir la dependència camperola respecte de les grans finques. Però aquesta i altres mesures es van adoptar amb comptagotes. En un context marcat per la crisi (rebel·lió del general Cedillo, inici de la Segona Guerra Mundial...) el govern cercava, abans de res, assegurar l’estabilitat interna.
Mètodes racistes
En els decennis següents, les administracions que es van succeir no van fer res per pal·liar la marginació indígena. Els indis van patir el seu propi apartheid. A la localitat de San Cristóbal de las Casas, per exemple, havien de cedir als blancs el pas a les voreres. També es donaven casos de patrons que assotaven els acasillados, treballadors que vivien a les finques dels seus amos i que havien de gastar la seva remuneració -en forma de vals- en els establiments d’aquests.
Molts acasillados van perdre la seva feina a finals del decenni de 1950, quan els patrons van abandonar l’agricultura en favor de la ramaderia, animats pels incentius econòmics de l’administració. Els desocupats es van establir a la selva Lacandona, a l’estat de Chiapas. Des de llavors, aquesta regió va experimentar un fort increment demogràfic. Dels 36.985 habitants de 1950 es va passar a més de 200.000 en trenta anys.
Èxode indígena
|
L’ESCLAT DEL CONFLICTE L’1 de gener de 1994, el mateix dia que entrava en vigor el Tractat de Lliure Comerç entre el Canadà, els Estats Units i Mèxic, va esclatar a l’estat de Chiapas d’aquest últim país una revolta indígena per demanar més drets per als indígenes, més democràcia, llibertat i justícia. L’encapçalava una organització guerrillera anomenada Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZAN), que havia estat creada el 1969 segons els ideals revolucionaris d’Emiliano Zapata i sota la reivindicació de tierra, pan y libertad. Durant els dotze primers dies de rebel·lió, l’EZAN es va apoderar de quatre localitats de l’estat de Chiapas, encara que algunes fonts parlen de trenta alcaldies. Després de diversos combats amb l’exèrcit mexicà, els rebels es van veure obligats a replegar-se. A Ciutat de Mèxic, una gran manifestació exigia l’acabament de les hostilitats. El 12 de gener, el president Carlos Salinas de Gortari va ordenar l’alto el foc. Els zapatistes el van acceptar i des d’aleshores no han tornat a recórrer a la lluita armada. A diferència d’altres guerrillers sud-americans, els zapatistes no volien prendre el poder ni convertir-se en partit polític. Els rebels van expressar les seves aspiracions mitjançant una declaració oficial: "Lluitem pel treball, la terra, l’alimentació, la salut, l’educació". És a dir, es proposaven de democratitzar el país. Una vegada aconseguits els seus propòsits, es dissoldrien. Des d’un punt de vista ideològic, recollien i sintetitzaven influències com el marxisme, el guevarisme, el cristianisme i l’indigenisme. Descartada la lluita armada, els zapatistes van optar per fer un ús magistral dels mitjans de comunicació. A diferència de grups guerrillers anteriors, han aconseguit un impacte mediàtic permanent. Afavorit pel carisma del seu líder, el subcomandant Marcos, el moviment zapatista va trobar un gran ressò en els cercles esquerrans d’Europa. L’escriptor portuguès José Saramago va escriure un epíleg al llibre de Marcos titulat Des de les muntanyes del sud-est mexicà, en el qual afirmava: "Chiapas és un lloc de dignitat, un focus de rebel·lió en un món patèticament assimilat". A l’estiu de 1996, gents de 26 països es van reunir a Chiapas, per a molts un sinònim de rebel·lia, per celebrar el Primer Encontre intercontinental per la humanitat i contra el neoliberalisme.
EL LÍDER REVOLUCIONARI El dirigent i portaveu dels zapatistes és el subcomandant Marcos, un home d’identitat desconeguda sempre ocult darrere d’un passamuntanyes. El nom el va prendre, segons ell mateix va explicar, d’un antic company que li havia fet classes d’història mexicana. Altres versions defensen que l’elecció del pseudònim respon a la voluntat de fer referència a l’evangelista Marc altres dirigents zapatistes reben noms bíblics, com Moisès, David o Josuè. Segons el periodista francès Bertrand de la Grange, l’home que s’oculta darrere de Marcos és el mexicà Rafael Guillén. Es tractaria d’un antic universitari admirador de Che Guevara, que va viatjar a Cuba i a Nicaragua per conèixer sobre el terreny les seves respectives revolucions. De tornada al seu país, es va mostrar sensible a la problemàtica Indígena i es va unir els zapatistes. Els seus escrits revelen un personatge de gran cultura i sentit de l’humor. Per contra, els seus detractors el consideren un fonamentalista que no accepta negociar. Marcos ha manifestat públicament la seva oposició a la política neoliberal del govern mexicà, basada, segons ell, en la submissió a les institucions financeres internacionals, com el Fons Monetari Internacional. També ha criticat l’abolició de mesures socials com ara la limitació del preu dels articles de primera necessitat i el control dels augments salarials, per la qual cosa el poder adquisitiu de la població va minvar. Segons el dirigent zapatista, els dirigents del Partit Revolucionari Institucional practicaven un capitalisme salvatge. |
La situació va empitjorar l’any 1972, quan un decret governamental va concedir més de 600.000 hectàrees de terra a tan sols seixanta-sis famílies de la regió, totes elles de suposats avantpassats maies. La versió oficial deia reparar així les injustícies patides per aquest poble. De fet, darrere d’aquesta decisió s’amagaven obscurs interessos forestals, ja que els nous amos no van tardar a permetre l’explotació de fustes tropicals en condicions molt avantatjoses.
Prop de quatre mil famílies indígenes de la zona, ja establertes als terrenys, es van veure perjudicades per una mesura que els impedia de convertir-se en propietàries. La Companyia Forestal Lacandona no va tardar a expulsar-les de les seves llars. Van anar a la selva, on els processos migratoris produïen una intensa desforestació, fins al punt de reduir a menys de la meitat la seva extensió primitiva.
Creix el descontentament
Vint anys després, la reforma constitucional del president Carlos Salinas de Gortari va representar un nou atac contra els indígenes, ja que els privava de la possibilitat legal de sol·licitar terres. A més, es va legalitzar la compravenda dels emprius, fins llavors posseïts només en usdefruit. S’aplanava així el camí a la formació de nous latifundis en detriment de les comunitats camperoles.
El canvi constitucional va revolucionar els indígenes. Segons les paraules del subcomandant Marcos, "l’expectativa de millorament econòmic, que era tenir un tros de terra mitjançant la via legal, es va tancar". Amb l’auge del descontent, l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional, fundat l’any 1983, va experimentar un creixement vertiginós. Les seves files, formades per tot just una desena de membres, van passar a ser engrossides per milers de camperols pobrament armats amb rifles de fusta i pedres, ocults darrere de passamuntanyes o mocadors. La necessitat (molts sobrevivien amb menys d’1,74 dòlars diaris) els va convèncer d’iniciar una guerra contra el govern.
En la seva lluita van comptar amb el suport dels sectors més progressistes del catolicisme, vinculats a l’esquerrana Teologia de l’Alliberament. Entre ells va tenir un paper molt destacat Samuel Ruiz García, bisbe de San Cristóbal de las Casas des de 1959 fins a la seva jubilació quaranta anys després. Segons el seu punt de vista, la fe religiosa s’havia d’expressar mitjançant un compromís amb els més pobres. Per aquest suport als camperols, els seus detractors van acusar l’Església de plantar a Chiapas la "llavor de la rebel·lió".
Al febrer de 1996, la guerrilla i el govern van signar els acords de San Andrés, pels quals es reconeixien els drets dels indígenes. Tots dos bàndols tenien previst de continuar les negociacions, però els zapatistes van donar per trencat el diàleg. Protestaven per l’acaçament contra els seus poblats impulsat pel president d’Ernesto Zedillo Ponce de León (1994-2000), a través de l’Exèrcit, amb prop de seixanta mil soldats mobilitzats, i de grups paramilitars, que actuaven amb la tolerància oficial. En mig d’una guerra de baixa intensitat, els acords es van convertir en paper mullat.
El 22 de desembre de 1997 va tenir lloc la matança d’Acteal. Un grup paramilitar, que segons la Creu Roja estava vinculat amb el PRI, va assaltar Acteal, un petit poble de Chiapas, i hi va assassinar 45 persones, la majoria dones i nens. En els dies següents va ser detingut Jacinto Arias, alcalde del PRI del municipi de Chenalhó, considerat l’instigador de la massacre, i 42 persones més com a autors directes.
L’any 2000, el Partit Revolucionari Institucional (PRI) va perdre les eleccions. Entre altres raons, per culpa del desgast que havia representat la rebel·lió zapatista. El nou president, Vicente Fox Quesada, del Partit d’Acció Nacional, va afirmar que arreglaria el problema de Chiapas "en un quart".
L’any 2001, els zapatistes van protagonitzar una marxa pacífica de 3.000 quilòmetres des de Chiapas fins a Ciutat de Mèxic. Al llarg del recorregut van comptar amb protecció policial i la presència d’observadors internacionals. L’anomenat "zapatour", segons els observadors, demostrava un canvi al país, ja que sota el govern del PRI mai no hauria sigut possible. Aquell mateix any el govern va impulsar una reforma de la Constitució a favor dels indígenes que no va satisfer els interessats. El conflicte va continuar sense trobar solució, però a partir d’aleshores el moviment zapatista va caure en un oblit relatiu.
Per saber-ne més:
La matanza de Acteal
Web de l’Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN)
Web d’homenatge al subcomandante Marcos
Dix ans de rébellion zapatiste au Chiapas
Drames, retards et développements au Mexique au XXe siècle
El conflicto de Chiapas (México)
