La guerra de Kosovo (1997)

Antecedents del conflicte

Durant la Segona Guerra Mundial, Kosovo va ser annexat a l’Albània ocupada pels la Itàlia feixista -cosa que va ser ben rebuda en general per la població albanesa de Kosovo- i els serbis van ser obligats a abandonar el territori. Acabada la guerra, els albanesos de Kosovo es van resistir a la reincorporació a Iugoslàvia, però al juliol de 1945 els partisans comunistes de Tito van vèncer la resistència albanesa. Kosovo es va organitzar com a unitat administrativa de la República de Sèrbia, en principi com a regió autònoma, però, després de les revoltes de 1968, se li va atorgar la categoria de província autònoma. El 1981, noves revoltes i les protestes dels serbis van comportar l’expulsió dels albanesos dels càrrecs de govern. Al març de 1989, poc abans de ser nomenat president de Sèrbia, Slobodan Milosevic va eliminar tot vestigi d’autonomia a Kosovo per mitjà de la revisió del text constitucional i va estendre la política de discriminació antialbanesa: es va prohibir l'albanès, es va dissoldre el parlament autònom i l’exèrcit iugoslau (serbi) va ocupar el territori

Demanda de l’autonomia

Això va fer néixer un moviment albanès de resistència pacífica, aplegat al voltant de la Lliga Democràtica de Kosovo (LDK), dirigida per l’escriptor Ibrahim Rugova, gràcies al qual es va consolidar un "Estat paral·lel" a l’establert per les autoritats sèrbies. El 1992, la població albanesa va proclamar la independència de Kosovo de manera unilateral per mitjà d’un referèndum no reconegut per Belgrad ni per les potències occidentals. La radicalització del conflicte va afavorir la formació, l’any 1997, d’un anomenat Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (EAK, UCK en les seves sigles en albanès) que, contrari a l’estratègia de "desobediència pacífica" iniciada per la Lliga, va llançar una campanya d’atemptats contra les forces de seguretat sèrbies destacades a la província. Milosevic, president de la República Federal de Iugoslàvia (RFI) des de juliol de 1997, hi va respondre intensificant la política repressiva que, davant les denúncies de la majoria albanesa (en forma de manifestacions i marxes), va provocar, al començament de 1998, la intervenció de la comunitat internacional per tal que les parts en conflicte arribessin a un acord durador. Però, lluny de minvar, la crisi de Kosovo es va agreujar al llarg d’aqueix any.

Esclat del conflicte

L’exigència d’una treva, feta pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides, com també l’amenaça per part de l’OTAN d’atacar les forces sèrbies estacionades a Kosovo, van fer que el president iugoslau reconsiderés aparentment la seva posició de força i acceptés, a l’octubre de 1998, la presència de supervisors internacionals que vigilessin allò que s’havia acordat entre el president iugoslau i el negociador nord-americà Richard Holbrooke.

La violació de la fràgil treva al desembre va ser el preludi d’allò que s’esdevindria el 1999: la dinàmica bèl·lica es va imposar en forma d’atemptats per part de l’EAK i de matances que les tropes sèrbies van fer entre la població civil, com ara l’esdevinguda a mitjan gener a la vila de Racak.

Les potències occidentals van decidir intervenir-hi, primerament a través de la via diplomàtica -per mitjà de la celebració, patrocinada pel denominat Grup de Contacte (Estats Units, Regne Unit, França, Itàlia, Alemanya i Rússia), d’una reunió entre les parts en conflicte durant bona part del mes de febrer a la ciutat de Rambouillet, propera a París, i continuada de forma breu a mitjan març a la capital francesa- i, després del fracàs d’aquesta davant la negativa de la delegació iugoslava a acceptar les resolucions acordades pels representants del Grup de Contacte, a través de la via militar.

Així, el 24 de març de 1999 els avions de l’OTAN van iniciar els bombardeigs contra les tropes de l’exèrcit iugoslau estacionades a Kosovo i contra objectius declarats estratègics per l’Aliança Atlàntica localitzats arreu de la República Federal de Iugoslàvia. A partir del començament dels atacs, a l’interior de Kosovo els serbis van endegar una "neteja ètnica" sistemàtica contra la població albanesa. El consegüent èxode multitudinari d’aquesta cap a Albània, Montenegro i Macedònia va provocar la mobilització general de la comunitat internacional per tal d’auxiliar l’allau de refugiats. Al mateix temps que prosseguien els bombardeigs aliats, especialment sobre Belgrad, com també la fugida en massa de refugiats albanokosovars, s’intensificaven els combats entre l’EAK i l’exèrcit serbi.

Mentrestant, l’enviat especial a la zona del president rus Borís Ieltsin, l’antic primer ministre rus Víktor Stepànovitx Txernomirdin, va intentar des de mitjan mes d’abril que s’iniciessin les converses de pau entre l’OTAN i la República Federal de Iugoslàvia. Així, el 6 de maig l’OTAN va oferir a Milosevic un pla de pau amb el suport de Rússia, a proposta del Grup dels Vuit, que incloïa el final immediat de la repressió contra la població albanokosovar, la presència d’una força internacional civil i de seguretat sota l’auspici de l’ONU, el retorn dels refugiats, l’establiment d’una administració interina i la negociació de l’autogovern de Kosovo, així com la desmilitarització de l’EAK i el respecte a la integritat i sobirania de la RFI.

El 27 de maig el Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia, amb seu a La Haia, va dictar una ordre de detenció contra Milosevic i quatre dels seus principals col·laboradors (entre els quals es trobava el president de Sèrbia, Milan Milutinovic) amb vista al seu processament, que els acusava d’haver comès durant els primers quatre mesos de 1999 crims contra la humanitat i violació de les lleis de guerra a la província de Kosovo.

L’endemà, Milosevic va acceptar com a base d’un acord de pau el pla proposat pel Grup dels Vuit i, després d’entrevistar-se a Belgrad amb Txernomirdin i amb el representant de la Unió Europea (el president de Finlàndia, Martti Ahtisaari), el 3 de juny va presentar el contingut de les negociacions davant del Parlament iugoslau. Aquest va aprovar aqueix dia el pla de pau al mateix temps que Milosevic cedia davant de les propostes dels mediadors i acceptava les exigències principals de l’OTAN: cessament immediat de la violència i de la repressió a Kosovo; retirada ràpida i verificable de totes les forces armades del territori; desplegament a Kosovo de forces internacionals civils i de seguretat sota la supervisió de l’ONU; forces que estarien formades essencialment per l’OTAN sota comandament i control únics; establiment d’una administració provisional per a Kosovo decidida pel Consell de Seguretat de Nacions Unides, sota la qual el poble de Kosovo podria gaudir d’una "autonomia substancial" dins la RFI; després de la retirada militar iugoslava, un nombre convingut de personal iugoslau seria autoritzat a tornar; retorn assegurat de tots els refugiats; desenvolupament d’un procés polític que portés a una administració pròpia per a Kosovo segons els principis de sobirania i integritat territorial de la RFI i d’altres estats de la zona, i també el desarmament de l’EAK; començament d’un pla d’estabilització i desenvolupament econòmic de la regió en crisi; les activitats militars de l’OTAN finalitzarien quan s’acceptessin els principis anteriors, especialment quan s’iniciés la retirada verificable de les tropes iugoslaves de Kosovo.

El 10 de juny el secretari general de l’OTAN, va ordenar la suspensió dels bombardeigs sobre el territori iugoslau després de verificar l’inici de la retirada de les tropes sèrbies de Kosovo. Aqueix mateix dia, el Consell de Seguretat de Nacions Unides, amb l’única abstenció de la Xina, va aprovar una resolució acceptada per la RFI que legitimava la immediata operació militar controlada per l’OTAN per desplegar forces internacionals sobre Kosovo, i també la creació en aquest territori d’una administració civil sota dependència de l’ONU, el màxim responsable de la qual seria nomenat pel secretari general, Kofi Annan.

Immediatament, va començar el desplegament de la Kfor (acrònim de la força de seguretat internacional per a Kosovo), al comandament del general britànic Michael Jackson, així com la tornada de milers d’albanokosovars a les seves llars sense esperar l’assistència de l’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), que es va veure desbordat davant l’allau dels repatriats. No obstant això, l’actitud de l’exèrcit rus amb respecte a l’avanç de les tropes aliades va comportar un petit contratemps en l’activitat de les tropes dirigides per l’OTAN: els soldats russos van entrar a Pristina el dia 11, i es van avançar a la Kfor, la qual cosa va donar lloc a l’establiment definitiu de les respectives zones d’influència de la força internacional sis dies després. El 20 de juny l’OTAN va considerar completada la retirada sèrbia, i amb ella el final definitiu de la seva campanya aèria, al mateix temps l’EAK es va comprometre a desmilitaritzar-se.

Administració de l’ONU

L’establiment el 10 de juny de 1999 de l’Administració de l’ONU a Kosovo (Unmik) va tenir entre les seves primeres conseqüències la dissolució, l’1 de febrer del 2000, del "govern paral·lel" presidit per Ibrahim Rugova. Aleshores, va començar un procés dirigit a la normalització i a la creació d’institucions que garantissin la pactada autonomia de Kosovo. D’acord amb això, el 28 d’octubre de 2000 es van celebrar eleccions municipals, marcades pel triomf de la Lliga Democràtica de Kosovo (LDK), el partit independentista moderat de Rugova, que es va imposar a les principals ciutats, i també a Pristina.

Un any després, el 17 de novembre del 2001, es van fer comicis legislatius per elegir els 120 membres d’una Assemblea legislativa multiètnica (es garantia la presència de 10 diputats serbis, i també d’altres de les minories gitana, turca, musulmana, etc.), de la qual emanarien aqueix mateix any un govern provisional i un president. La LDK va tornar a assolir la victòria, i va obtenir 47 diputats. Les següents formacions més votades van ser el Partit Democràtic de Kosovo (independentista radical, hereu polític de l’EAK i dirigit per Hashim Thaci), que va aconseguir 26 representants; la coalició sèrbia Retorn (que als 12 escons aconseguits a les urnes va sumar els 10 d’addicionals que es reservaven per a aquesta minoria) i l’Aliança per al Futur de Kosovo (8 diputats). Al març del 2002, aquesta cambra va elegir Rugova com a president de Kosovo, mentre que Bajram Rexhepi, membre del Partit Democràtic de Kosovo, va ser designat cap d’un govern de coalició.

Renaixement del conflicte el 2004

Moren una desena de persones en enfrontaments interètnics a Kosovo (17/03/2004)
Moren 18 persones i unes 300 són ferides en els enfrontaments entre civils serbis i albanesos a la localitat de Kosovska Mitrovica. El conflicte es desencadena arran de la irrupció de desenes de kosovars a la zona sèrbia de la ciutat per venjar l’assassinat de dos nens kosovars en mans de serbis, una acció que hauria estat la resposta a la mort a trets d’un jove serbi fa uns dies. Les forces internacionals desplegades a la zona es veuen impotents per aturar els enfrontaments, els més greus d’ençà que l’ONU i l’OTAN van assumir el control de Kosovo l’any 1999.

Per saber-ne més:

Cartographie: Les Albanais, un peuple dispersé