El règim dels talibans a l’Afganistan
La invasió soviètica de l’Afganistan
Al-Qaida, una secta mil·lenarista
El règim talibà
Els talibans, grup integrat per estudiants de teologia procedents del sud del país (de la regió de Kandahar) i d’ètnia paixtu, van sorgir amb força a l’agost de 1994, aprofitant la caòtica situació política generada per la lluita entre les faccions en lliça. Durant els mesos següents, van avançar en direcció a Kabul: entre novembre de 1994 i gener de 1995 van prendre les ciutats de Kandahar i de Ghazni, i al febrer van arribar als voltants de Kabul. Rebutjats per les forces governamentals, els talibans van optar per avançar cap a l’oest i l’est, amb la finalitat d’envoltar la capital.
Al llarg de 1995 la seva embranzida va continuar amb força (presa de Herat), fins que va estabilitzar-se al començament de l’any següent. Va ser a finals de setembre de 1996 quan van procedir a la conquesta de Kabul i a l’avanç cap al nord, on es van fer fortes les tropes de Dostum i de Massud. Els talibans van establir, allà on es van estendre, la seva visió restrictiva de l’islam radical: separació de sexes en públic, prohibició a les dones d’ocupar un lloc de treball, persecució d’activitats considerades ’impies’ (sales de joc, consum de begudes alcohòliques) i modificació de la legislació penal per aplicar lleis més severes, entre altres.
Al maig de 1997 els talibans van organitzar una ofensiva contra les forces situades a la vall septentrional del Panshir, si bé no van aconseguir conquerir-la totalment. A la catàstrofe humanitària ocasionada per la guerra es va afegir, al febrer de 1998, la dels terratrèmols que van sacsejar el nord del país i que van causar més de 5.000 morts.
A l’agost d’aquest any va tenir lloc un atac aeri nord-americà contra instal·lacions afganeses com a resposta als atemptats produïts al començament d’aquest mes contra les ambaixades nord-americanes de Nairobi (Kenya) i Dar es-Salaam (Tanzània), en els quals van morir prop de 300 persones, i en els quals semblava estar implicat el milionari saudita Ossama Bin Laden, fundador i capdavanter de la xarxa terrorista Al-Qaida que es refugiava a l’Afganistan. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides va anunciar el 15 de novembre de 1999, mig any després que els Estats Units també ho fessin, la imposició de sancions contra el règim talibà amb motiu que aquest rebutjava lliurar Bin Laden per al seu processament judicial. La resolució implicava la congelació dels béns dels talibans a l’estranger i la prohibició dels vols internacionals de les companyies aèries afganeses.
L’11 de setembre de 2001 a Nova York
L’aïllament dels talibans es va agreujar després dels atemptats terroristes soferts per Estats Units l’11 de setembre de 2001 (l’esfondrament de les torres bessones del World Trade Center de Nova York i de part del Pentàgon van causar milers de morts. El president nord-americà
George Walker Bush va forjar una àmplia coalició internacional contra el terrorisme i va disposar una ofensiva militar, l’operació "Llibertat Duradora", el primer objectiu de la qual era obligar l’Afganistan a lliurar-los Ossama Bin Laden, a qui hom acusava de ser el responsable dels atemptats. De forma simultània, l’oposició interna afganesa es vertebrava en dos eixos. D’una banda, l’Aliança del Nord (el conjunt de milícies i escamots abans en lluita, que combatia de forma unificada des de 1996 contra els talibans), rebatejada Front Unit i dirigida per Muhammad Fahim Khan (després de l’assassinat de Massud), representava el braç militar del govern afganès a l’exili, presidit per Rabbani i reconegut com a legítim per la comunitat internacional. Per una altra, l’antic monarca Zahir Xah, el qual des del seu exili a Itàlia semblava una de les opcions més factibles per protagonitzar la transició política subsegüent a una hipotètica caiguda del govern integrista.
Atesa la resistència dels talibans a lliurar Bin Laden, el 7 d’octubre de 2001 les forces nord-americanes i britàniques van començar a bombardejar objectius estratègics afganesos. Durant el següent mes de novembre, l’Aliança del Nord, protegida definitivament per la coalició internacional, va accelerar l’ofensiva terrestre, va ocupar de forma successiva les principals ciutats del país (Mazar-i-Sharif, Pulaj-i-Jamri, Taloqan, Qala-i-Nau, Bamian, Kondoz, Herat, Jalalabad i Kabul), i va passar a dominar dues terceres parts del territori d’Afganistan. Els talibans van conservar tan sols el control d’algunes províncies del sud i van centrar tots els esforços a resistir des de Kandahar, el seu baluard principal. Paral·lelament a l’avanç de l’Aliança, als bombardeigs aeris aliats i al replegament progressiu dels talibans, les forces nord-americanes van iniciar al sud del país les operacions de recerca sobre el terreny de Bin Laden. En el marc d’aquesta nova fase de l’Operació "Llibertat Duradora", la infanteria de Marina dels Estats Units va arribar a les proximitats de Kandahar. Aquesta ciutat es va rendir finalment el 6 de desembre, però atès que el mul·là Mohammed Omar i Bin Laden romanien en parador desconegut, les operacions bèl·liques van prosseguir, i es van traslladar al que es presumia que era el seu lloc de refugi: la regió muntanyenca de Tora Bora on encara lluitaven força membres d’Al-Qaida. La resistència de Tora Bora va finalitzar el 16 de desembre, però Omar i Bin Laden continuaven desapareguts.
En el camp diplomàtic, el 27 de novembre de 2001 va començar a Bonn la Conferència Interafgana. Hi van assistir delegats de les principals forces polítiques d’Afganistan (tret dels talibans): l’Aliança del Nord (amb el president a l’exili, Rabbani, com a cap visible) i els anomenats Grup de Roma (vinculat a l’exmonarca Zahir Xah), Procés de Xipre i Assemblea de Peshawar. La reunió, afavorida per l’ONU, pretenia establir un marc polític que garantís el subsegüent procés de pacificació i democratització del país. Aquesta cimera, que va haver de superar les diferències existents entre els distints corrents presents, va finalitzar el 5 de desembre. En va emanar un govern provisional, presidit pel monàrquic paixtu Hamid Karzai, que exerciria el poder executiu durant sis mesos. Quedava previst que, transcorregut aquest període, es convocaria una Loya Jirga (institució tradicional afganesa que reuneix als caps tribals) per tal de designar un nou govern, el mandat del qual es perllongaria durant dos anys, termini en el qual se celebrarien eleccions lliures. Així mateix, a Bonn es va acordar el desplegament d’una força internacional de pau, vinculada a l’ONU i dirigida pel Regne Unit.
L’Afganistan després de la caiguda dels talibans (2001-2004)
