La Bolívia índia es reincorpora a l’esquerra llatina (2005)
Article de Maurice Lemoine publicat a
Le Monde Diplomatique
Més enllà del símbol, l’abast del qual ningú no podrà subestimar, el fet que
Evo
Morales sigui indi, i el primer d’entre ells a accedir al poder a Bolívia, no
constitueix pas allò essencial. Després de tot, aquest país ja ha conegut un
vicepresident aimara, Víctor Hugo Cárdenas: el seu origen ètnic no el va
impedir pas de menar, o d’avalar, una política neoliberal ferotge, durant
el primer mandat de Gonzalo Sánchez de Lozada (1993-1997). Exactament com
l’actual cap d’Estat del Perú, Alejandro Toledo (mestís quítxua),
el qual, per a
fer-se elegir es va aprofitar de la presència de sang indígena a les venes.
Certament, és com a indi aimara, i orgullós de ser-ne, però refusant
qualsevol “etnicisme”, que Morales ha sabut, més enllà de la seva comunitat
d’origen, aplegar al voltant d’ell mestissos, classe mitjana i intel·lectuals.
Això li ha permès de guanyar la primera volta de l’elecció presidencial del 18 de desembre de 2005, amb, sens dubte, el 52% dels vots –xifra anunciada el 20
de desembre pel Tribunal nacional electoral, després de l’escrutini del 60%
dels sufragis. En fer-ho, Morales ofereix al país més pobre del continent
americà –el 74% de la població, majoritàriament indígena, hi viu per sota del
llindar de pobresa– una esperança de canvi esperat després de molt de temps.
President de sis federacions de plantadors de coca, diputat de Cochabamba des
de 1997, dirigent principal de la primera força política del país, el Moviment
al socialisme (MAS), Morales ha acompanyat i dirigit, en companyia
d’altres líders de nombrosos moviments socials, els aixecaments que, en dos
anys, han fet caure dos presidents –Gonzalo Sánchez de Lozada (17 d’octubre de
2003) i Carlos Mesa (6 de juny de 2005).
Des d’aleshores, el canvi es troba a l’ordre del dia, àmpliament anunciat:
reconsideració del “model neoliberal” i de l’“Estat colonial”, nacionalització
dels recursos naturals, en particular dels hidrocarburs, reforma agrària,
revaloració de les llengües indígenes, procés d’autonomia de les regions,
elecció d’una Assemblea constituent, el juny de 2006, per “refundar el país”.
A Bolívia, ningú no ho ignora: els obstacles no faltaran. Si els partits
tradicionals han estat escombrats, no en resta sinó el MAS –65 diputats sobre
130 i 13 senadors sobre 27– sols disposarà d’una relació de força fràgil al
Congrés.
Per bé que rebutjats per les seves bases, que han optat en massa per Morales,
els dirigents dels moviments d’esquerra més radicals –Jaime Solares, de la
Central obrera boliviana (COB) o Felipe Quispe, del Moviment indigenista
Pachakuti (MIP)– no li facilitaran pas la tasca si les reformes triguen massa.
I amb el risc de demanar-ne més si aquestes es posen a la pràctica.
Havent acceptat públicament la desfeta, els conservadors per la seva banda no
trigaran pas a aixecar el cap recolzant-se sobre l’elit blanca de les
províncies riques de l’est del país –Santa Cruz i Tarija– amb tendències
separatistes afirmades.
Igualment, caldrà comptar amb les multinacionals del gas i del petroli (Total,
Repsol, Petrobras, British Gas, Exxon, per no citar que les més importants),
que tenen el suport dels seus governs (França, Espanya, Brasil, Regne Unit,
Estats Units...). Tot i que garanteix que, en el marc d’una política de
“nacionalització sense expropiacions”, aquestes firmes podran continuar
treballant a Bolívia, el nou president ha fet saber que el seu govern revisarà
tots els contractes (sovint signats al marge de la llei), augmentarà taxes i
royalties, reprendrà la propietat dels jaciments, i controlarà el 50% de la
producció. Seguint l’exemple de la política petroliera menada pel president
de Veneçuela Hugo Chávez, la reapropiació de les reserves de gas avaluades en
1.375 miliards de metres cúbics (les segones del continent després de
Veneçuela) és, de fet, indispensable per finançar les mesures socials que esperen la majoria dels bolivians.
Finalment, caldrà afrontar Washington, que acaba de patir un nou contratemps
en la seva àrea d’influència llatinoamericana i que, després de molt de temps, ha
convertit Morales en una de les seves bèsties negres, amb Hugo Chávez (Veneçuela) i
Fidel Castro (Cuba). Tradicionalment, per als Estats Units, i sota el pretext
de lluita contra el narcotràfic, tots els registres de l’agenda bilateral
s’acompanyen de condicions, directes o indirectes, en relació amb l’eradicació
total de les plantacions de coca: deute exterior, cooperació en matèria de
sanitat i d’educació, relacions comercials, etc... Ara bé, si el dirigent del
MAS ha anunciat “cocaïna zero, narcotràfic zero”, ha precisat “però no pas
coca zero”. Fent campanya obertament per la despenalització d’aquesta planta
utilitzada pels indis amb fins ritual i medicinal, refusa les contínues
ingerències americanes en els afers interiors del país, en nom de la política
antidroga. Que s’afegeixi la nova discussió de la signatura d’un tractat de
lliure comerç (TLC) i es tindrà la idea del fort sentiment de recel sentit i
expressat a Washington.
La conjunció d’aquests tres factors –oposició conservadora, resistència de les
multinacionals i hostilitat americana– podria fer témer el pitjor, en aquest
país en situació de crisi permanent. Tanmateix, Morales té atots. El poble n’ha
fet el símbol del desig de canvi. Qualsevol temptativa de
desestabilització interna es toparà amb una de les mobilitzacions populars
multitudinàries de les quals els bolivians tenen el secret. D’altra banda, per
menar a bon terme el projecte del qual és portador, arriba al poder en un
moment propici. De fet, reincorporant-se al front dels Estats que refusen
l’hegemonia tant del liberalisme econòmic com dels Estats Units –Cuba,
Veneçuela, Argentina, Brasil, Uruguai–, es beneficiarà de la seva simpatia, i
fins i tot de la seva ajuda i protecció, al mateix temps que ell mateix els
reforçarà.
Per saber-ne més:
Guerra del gas en Bolivia: muestra del valor y la rebeldía del pueblo Aymara - 2003
