La proclamació de l’Estat d’Israel (1948)
El conflicte del canal de Suez i la segona guerra araboisraeliana (1956)
La guerra dels Sis Dies (1967)
La guerra del Yom Kippur (1973)
Durant la primera meitat del segle XX, el territori de Palestina va rebre una forta emigració jueva que va alterar la proporció entre les diferents religions de la població de Palestina, fins aleshores aclaparadorament favorable als musulmans.
A mesura que s’incrementava el nombre d’immigrants i de colònies jueves, més freqüents van ser els conflictes amb la comunitat àrab. El 1921 es van produir violents enfrontaments amb morts a Jaffa i el 1929 a Jerusalem. Entre l’abril i l’octubre de 1936, els palestins organitzaren revoltes i una vaga general per demanar la fi de la immigració jueva. L’any següent, els britànics van haver de reforçar les seves tropes establertes a Palestina.
El 1939 la milícia sionista Irgun va començar una campanya de atemptats terroristes brutals contra les forces britàniques. El 1940 Abraham Stern va fundar la milícia sionista que porta el seu nom; el 1942 Stern va ser abatut a trets pels britànics a Tel Aviv.
El descobriment de l’Holocaust després de la Segona Guerra Mundial va despertar la simpatia mundial envers els jueus europeus i el moviment sionista, i, malgrat que la Gran Bretanya encara rebutjava d’admetre la immigració jueva a Palestina, aquesta no va cessar d’anar en augment malgrat les mesures restrictives imposades pels britànics.
El 1947, la situació a Palestina era insostenible per als britànics, els quals van posar la qüestió de Palestina en mans de l’ONU. Mentrestant, àrabs palestins i jueus immigrats s’enfrontaven violentament i el Consell de la Lliga dels Estats Àrabs va decidir d’establir legions de voluntaris àrabs a les fronteres del mandat britànic de Palestina.
El 29 de novembre de 1947, l’Assemblea general de les Nacions Unides, amb 33 vots a favor, 13 vots en contra i 10 abstencions, va aprovar un Pla de Partició de Palestina. La resolució 181, que va obtenir el vot favorable dels estats europeus i dels EUA i l’URSS, l’abstenció de la Gran Bretanya i la Xina i l’oposició dels estats àrabs i l’Índia projectava la divisió de Palestina en dos estats, un d’àrab i un altre de jueu, amb Jerusalem com a zona internacional sota la jurisdicció de la ONU; tots dos estats haurien de tenir una organització econòmica conjunta
A
Palestina, les protestes àrabs contra la partició van esclatar amb violència i es
van produir atacs contra els assentaments jueus, els quals ben aviat adquiriren les dimensions d’una autèntica guerra. Els britànics no hi volien intervenir perquè tenien el ferm propòsit d’abandonar el país abans de l’1 d’agost de 1948, la data que
s’havia establert en el Pla de Partició per posar fi al seu mandat.
Quan va restar clar que els britànics tenien la intenció d’abandonar
Palestina, els líders del Yishuv van decidir dur a terme la part del pla que tenia com a finalitat establir un Estat jueu. A Tel Aviv, el 14 de maig de 1948, el Consell Provisional de l’Estat, antic Consell Nacional, en representació del poble jueu de Palestina i del moviment sionista mundial,
va proclamar l’establiment de l’Estat jueu de Palestina, que s’anomenaria Medinat Israel (Estat d’Israel) i que estaria obert a la immigració de jueus dispersos arreu del món.
El 15 de maig, els exèrcits d’Egipte, Transjordània (Jordània des de gener de 1949), Síria, el Líban i l’Iraq
(amb el suport de l’Aràbia Saudita i el Iemen) es van unir als palestins i a les altres
milícies àrabs que havien lluitat contra els jueus d’ençà de novembre de 1947.
El nou Estat jueu disposava del suport logístic dels EUA i d’armament procedent de les fàbriques soviètiques de Txecoslovàquia, ja que la l’URSS veia en Israel un petit nucli "socialista" enmig dels "feus" àrabs i l’únic cap de pont possible a la regió per als soviètics en aquells moments.
Durant el conflicte, l’organització guerrillera sionista Irgun Zewa’i Leumí dirigida per Menahem Begin va cometre crims contra la Humanitat com les matances de civils àrabs a les viles de Deir Yassine (254 morts), on van assassinar totes les famílies àrabs una per una, i de Nasir ed Der.
El 6 de gener de 1949, la primera guerra araboisraeliana va acabar amb un armistici, establert per la ONU, entre Israel per una banda i Egipte, el Líban, Jordània i Síria per l’altra. Els àrabs no van poder evitar la creació de l’Estat jueu, i les fronteres que es van definir en l’armistici es van mantenir fins el 1967, any que van ser modificades per les annexions territorials que Israel va dur a terme durant la guerra dels Sis Dies.
Amb l’armistici es va completar allò que els palestins anomenen al-Nakba ("el desastre") el desallotjament de 531 localitats i el trasllat de 800.000 persones d’ètnia àrab. L’equilibri de la població del nou Estat jueu va tenir fortes alteracions durant la guerra de 1948. Els acords d’armistici van representar un augment del territori sota control d’Israel més enllà dels límits establerts per la divisió de la ONU, que eren d’uns 15.500 km2 a 20.700 km2. A la petita franja de Gaza, a la frontera entre Egipte i Israel, es va mantenir l’ocupació egípcia i Jordània es va annexionar Cisjordània. La guerra va provocar l’exili de 780.000 palestins temorosos davant la neteja ètnica practicada per Israel, expulsats davant l’arribada dels immigrants jueus procedents d’Europa i el món àrab. Els palestins es van distribuir pels estats veïns, sobretot aJordània, on van mantenir la seva identitat nacional i el desig de retornar a la pàtria perduda.
