La guerra dels Sis Dies (1967)
La proclamació de l’Estat d’Israel (1948)
El conflicte del canal de Suez i la segona guerra araboisraeliana (1956)
La guerra dels Yom Kippur (1973)
Després de la segona guerra araboisraeliana, la imatge del president egipci Nasser es va enfortir en tot el món àrab, que va assistir al creixement d’un ambient nacionalista en el qual es desigs de revenja contra Israel ocupaven un lloc molt destacat. La formació d’un comandament militar àrab unificat que va concentrar les tropes a les fronteres amb Israel, juntament amb el trencament dels estrets de Tiran per part d’Egipte i la insistència de
Nasser, el 1967, que la UNEF abandonés la zona del canal, van fer que Israel s’avancés als preparatius ofensius àrabs i ataqués Egipte, Jordània i Síria, simultàniament, el 5 de juny del mateix any.
La guerra dels Sis Dies va enfrontar Israel amb Egipte, Jordània i Síria, els
quals tenien el suport d’Irak, Kuwait, l’Aràbia Saudita i Algèria. El conflicte va esclatar com a conseqüència del persistent enfrontament araboisraelià que, en els primers mesos de 1967, va conduir a una postura cada vegada més hostil per tots dos bàndols. A mitjan maig, tots els contendents estaven mobilitzats. Egipte va blocar el golf
d’Aqaba, ruta vital per a la navegació israeliana, acte que Israel va considerar una agressió.
Les hostilitats es van iniciar el 5 de juny amb un atac preventiu israelià que va destruir la capacitat aèria dels estats àrabs. Les tropes israelianes van avançar ràpidament, van ocupar la Franja de Gaza i van assolir el
Sinaí. Al mateix temps lluitaven contra els jordans a la part antiga de Jerusalem i avançaven cap a Síria. Quan van cessar els combats, el 10 de juny, Israel controlava tota la península del
Sinaí, la Franja de Gaza, Cisjordània (amb la totalitat de la ciutat de Jerusalem) i els estratègics Alts del Golan a Síria. Havia conquerit un territori quatre vegades més gran que el seu propi l’any 1949, i albergava en les noves fronteres una població àrab d’1,5 milions de persones. Una altra conseqüència de la guerra va ser el blocatge del trànsit al canal de Suez.
La guerra dels Sis Dies va acabar amb la decisiva victòria d’Israel. Les forces aèries israelianes, equipades amb avions moderns francesos, van ser el principal instrument de la destrucció dels exèrcits àrabs.
Després de la guerra dels Sis Dies, Israel es va annexionar la franja de Gaza i la península del Sinaí que havia conquerit a Egipte, la part àrab de Jerusalem oriental i
Cisjordània, que va ocupar a Jordània, i els Alts del Golan, arrabassats a Síria. El territori que va restar sota jurisdicció israeliana després de la guerra de 1967 era aproximadament quatre vegades superior a la superfície que se li havia atorgat arran de l’armistici de 1949. Els territoris ocupats tenien una població àrab
d’aproximadament 1,5 milions de persones.
Els territoris ocupats i la resistència àrab
A partir de 1967, els territoris ocupats van esdevenir la principal preocupació política d’Israel. La dreta i els dirigents dels partits religiosos ortodoxos s’oposaven a la retirada de Cisjordània i de
Gaza, que consideraven part d’Israel. Al camp laborista, les opinions estaven dividides: els uns estaven a favor de la retirada i els altres defensaven únicament el manteniment d’aquelles zones que es consideraven de vital importància per a la seguretat militar d’Israel. Força partits petits, entre ells el Partit Comunista, també s’oposaven al manteniment de l’ocupació dels territoris conquerits. No obstant això, la majoria dels israelians donaven suport a la postura de l’annexió de Jerusalem oriental i de la seva unió amb el sector jueu de la ciutat, i el govern, dirigit pels laboristes, va unir formalment tots dos sectors pocs dies després que acabés la guerra de 1967. El 1980 el parlament israelià, la
Kneset, va aprovar una llei que declarava Jerusalem "completa i unificada" la capital eterna d’Israel.
Després de la guerra de 1967 es va produir un augment del nacionalisme palestí. Diverses organitzacions guerrilleres de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina
(OAP) van fer accions armades contra escoles, mercats, estacions d’autobús i aeroports israelians, amb l’objectiu manifest d’alliberar Palestina. Els atacs armats contra els israelians, a Palestina o a l’estranger, van fer que l’opinió pública s’oposés al reconeixement de l’OAP i a qualsevol tipus de negociació amb ella, però el grup va aconseguir de guanyar un ampli suport internacional, i fins i tot el reconeixement de l’ONU, com a "únic representant legítim dels palestins". En els Jocs Olímpics que es van fer a Munic (Alemanya) l’estiu de 1972, un escamot palestí de Setembre Negre va abatre 11 atletes israelians.
