Articles històrics

Josep Armengou i Feliu

Berga 1910 - 1976

Eclesiàstic i escriptor. Autor d’un important assaig de la postguerra sobre la problemàtica catalana. Col·laborador de diverses revistes, va publicar un recull dels seus articles amb el títol d’Escrits de temps incerts (1965). Pòstumament va ser publicat el seu Nacionalisme català (1977).

• A la memòria de Josep Armengou i Feliu
• Biografia de Josep Armengou i Feliu (XTEC)

Capítols  de l'obra Justificació de Catalunya (1955)

• La invasió

• Nació i Estat
• Nacionalisme i internacionalisme
• Nacionalisme i qüestió social
• Règim polític
• Revolució
• Espanya
• Política catalana
• La invasió
• La llengua

Citacions del llibre Justificació de Catalunya (1955), de Mn. Josep Armengou

Els usufructuaris de l’Espanya tradicional, acostumats a explotar èxits polítics o militars més que no pas a doblegar l’espinada, s’han arribat a constituir en unes castes exemptes de l’obligació del treball i han creat un poble desvagat amb massa temps per a dedicar-se a somnis quixotescos; per això, Espanya ha pesat arreu, a dintre i a fora, com una nosa. I quan a l’últim Europa i el món han arribat a treure-se-la del damunt, ha esbravat a dintre casa la seva fúria.

La idea dissolvent de la unidad española ens ha privat secularment de la pràctica de la llibertat individual i col·lectiva, però no ha pogut privar-nos de desitjar-la cada vegada amb més il·lusió. Volem alliberar-nos com a homes i com a poble. Volem desafricanitzar-nos definitivament i reintegrar-nos per sempre a l’ànima occidental, a la qual devem la nostra existència nacional diferenciada.

La llibertat és l’única utopia eternament desitjable.
Val més una hora de llibertat que tota la història d’Espanya.

L’obrer català és doblement explotat i ho és per l’amo d’ací i ho és per l’amo d’allà, l’Estat espanyol que, a Catalunya, explota conjuntament obrers i amos.

Espanya no ens ha consentit d’ésser espanyols en català, única manera decorosa per a nosaltres d’ésser-ho. Això ens planteja un problema fonamental de drets humans i de dignitat. Caldria que els hispano-castellans fessin un esforç per situar-se al nostre lloc: ben segur que ni en nom d’Espanya ni en nom de cap altra cosa no consentirien que l’Estat no els volgués entendre en la llengua llur, ni suportarien les innombrables vexacions de què som objecte els catalans com a tals. I farien santament. Però si ells no ho consentirien, han de pensar que no tots els catalans som prou degenerats per a consentir-ho.

L’Espanya castellana ens ha llevat el dret sagrat i la joia de viure nacionalment. Ha fet de Catalunya un país ocupat. Els catalans no podem veure en l’administració espanyola i en l’exèrcit espanyol altra cosa que una administració estrangera i unes forces d’ocupació. L’Espanya castellana ens ha tractat sempre amb la petulància i el menyspreu amb què la metròpoli tracta un poble colonitzat. Negar-ho seria cinisme, manca d’intel·ligència o degeneració irreformable.
Som colònia d’Espanya, administrada, dominada i explotada per l’Espanya central; i dels nostres productes colonials, les tributacions, hom en viu i hom s’industrialitza i hom va armant-se d’una faisó gairebé grotesca [...] Ací desemboca, sense cap control ni previsió, el gran corrent immigratori de la metròpoli destinat a ofegar tota manifestació de catalanitat, a base de prostituir, flamenquitzar i anarquitzar Catalunya.
Perdut l’imperi ultramarí i independitzat últimament el Marroc, som, amb Euskadi i les minses i vacil·lants possessions africanes, les darreres colònies espanyoles. I ens parlaran de Gibraltar? Colònia per colònia, no hi hauríem perdut gran cosa a dependre d’una metròpoli més llunyana i més civilitzada. Segurament que no hauríem estat la darrera a emancipar-nos de les colònies angleses. Ara, en canvi, ja ens ho trobarem.

La situació colonial de Catalunya respecte a Espanya fa que tot moviment d’emancipació nacional català sigui igualment un moviment d’emancipació social.

La unidad espanyola té un vici d’origen: no és espontània, és una imposició. Quan pobles diversos s’uneixen espontàniament no ho fan per suïcidar-se o per deixar-se assassinar, sinó, justament per mantenir-se com a tals pobles, per conservar llur personalitat, per ajudar-se mútuament contra un possible invasor, com és actualment el cas dels pobles que cerquen la unitat europea. Hom cerca en la unitat una garantia per a la nacionalitat. La unidad que imposa el centralisme als pobles peninsulars no és pas una garantia de llur destrucció. Aquesta unidad cap poble que mereixi el nom de tal no pot acceptar-la. Castella no l’acceptaria pas si la hi imposaven.

L’existència de l’idioma català posa frenètics els espanyols. Espanya ens ho perdonaria tot, llevat de l’idioma. Ens ho consentiria tot, àdhuc una frontera al Cinca, mentre parléssim en castellà.

El fet és aquest: Catalunya va viure gloriosament molts segles sense la intromissió política i sense la llengua dels castellans, i Catalunya creu encara que podria anar vivint sense l’una i l’altra.

L’Estat que abusa de la seva força per a desnacionalitzar un poble, cas freqüent com hem dit en els estats compostos, perd, per aquest sol fet, el dret d’existir en la seva forma actual. Així mateix, tota nacionalitat que se sent vexada i oprimida per un Estat i es veu abocada a una minva de les seves característiques nacionals per culpa d’aquest mateix Estat, té tot el dret a fer-se un Estat pel seu compte.
La sobirania no pertany a l’Estat si no és per delegació del poble, i el poble és la Nació: "Una Nació té dret a l’afirmació de la seva cultura, al desenvolupament de la seva economia, a la direcció de la seva vida" (Duran i Ventosa, L’essència de les nacionalitats). Aquest dret, el é tota Nació encara que no gaudeixi de llibertat actual, i cap Estat no pot negar-se a reconèixer-lo sense perdre automàticament tota jurisdicció sobre aquella Nació, car el dret dels Estats compostos damunt els pobles que els integren solament pot recolzar en un pacte, explícit o tàcit.
L’Estat no pot concedir ni atorgar drets o llibertats a cap Nació, car tota Nació ja té de si aquests drets. A l’Estat només li resta de reconèixer-los i no obstaculitzar-los.
Tampoc no és l’Estat qui ha de diagnosticar la majoria d’edat de les nacionalitats per a formar un Estat independent. Quan un poble vol de debò la independència té ja, per aquest sol fet, el dret de posseir-la. El fet de voler-la ja és merèixer-la, car manifesta l’eclosió de la consciència–voluntat.
I si l’Estat, abusant de la seva força, es nega a reconèixer aquest dret, a la Nació oprimida no li resta altre camí que anar, sense contemplacions, a l’aplicació de la coneguda fórmula del canonge vigatà: "Poble que mereix ser lliure, si no li donen s’ho pren".

Desnacionalitzar-se voluntàriament és signe de degeneració i d’impotència. Només les persones frustrades han seguit aquest dissortat camí. Aquesta deserció té totes les característiques d’un crim contra natura, és una inversió espiritual. És un insult al propi naixement, és considerar-se fracassat d’origen. Renegar del passat propi és venir al món sense vinculació històrica, és venir-hi de frau. L’home que a la seva terra es constitueix en introductor d’una llengua forastera en detriment de la llengua pàtria, és importador de costums estranys que adulteren les formes de vida originals sense fer-les progressar, és un degradat i un miserable. Té obligació d’emigrar a la seva pàtria electiva, ha perdut tot dret al seu país. En tot cas, només pot reclamar vuit pams de corda i un arbre mort on penjar-se. I, encara, que es podreixi penjat enlaire, sense que el seu cos espuri contamini la mare terra de la qual s’ha avergonyit.

L’odi de l’España Nacional a Catalunya culminà, efectivament i simbòlica, el 15 d’octubre de 1940, amb l’afusellament, a Montjuïc, d’En Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya.
La catalanitat d’En Companys havia estat molt discutida, i la seva actuació política encara més. No podem negar-li errades irreparables. Espanya, però, va encarregar-se de redimir-lo dels seus errors i fer d’una personalitat discutida un màrtir indiscutible. Un Visca Catalunya! de cara a la mort i una descàrrega de fuselleria espanyola van situar-lo definitivament al martirologi de la Pàtria.
L’Espanya històrica no afusellava el cap de l’Esquerra, ni l’antic advocat de la FAI, ni tampoc el revoltat del 6 d’Octubre: afusellava El President de la Generalitat, afusellava Catalunya.
Si s’hagués tractat de Prat de la Riba o de Puig i Cadafalch, els hauria afusellats igualment.
En la persona de l’honorable Lluís Companys i Jover tots els catalans ens sentim afusellats.

---

• El pensament d'Antoni Rovira i Virgili
• Articles de Daniel Cardona i Civit
• Antoni Gaudí, patriota català
• El socialisme espanyol i Catalunya (Joan Comorera)
• Sols l’ideal pot dur-nos al triomf (Manuel Carrasco i Formiguera)
• El pensament de Josep Narcís Roca i Farreras
• El socialisme català: Manuel Serra i Moret

---